Aquella sala d'espera
era ben bé normal, cadires normals, rajoles normals, parets pintades d'un color
normal, fins i tot la llum que projectaven aquells fluorescents era normal. De
fet podria semblar que estava esperant visita amb el metge sinó fos perquè els
ulls no se m'aixecaven de terra, i tenia aquella tremolor del llavi
incontrolable que m'agafava sempre que l'orgull no em deixava plorar però en
canvi les llàgrimes necessitaven buscar sortida per alguna altre via. Tot i que
no sé ben bé si era orgull, o potser una barreja de por i amor propi, o potser
tanta por que se m'havien bloquejat els llagrimals. La filla de la Sra. Maria
en canvi, no parava quieta, s'havia creat una dinàmica consistent en mirar el
mòbil, esbufegar, aixecar-se, asseure's, tornar a esbufegar, anar a fumar,
menjar un carmelet, anar al lavabo, tornar a esbufegar, tornar a dir per
telèfon «no encara no ens han cridat a declarar», i abans de tornar a
esbufegar, mirar-me de passada com si estigués veient un potos mal regat. No sé
perquè sempre m'havia mirat malament, bé sempre no, els primers mesos va ser
molt correcte amb mi, fins i tot em va semblar que hi havia compassió en la
seva mirada, suposo que pel fet d'estar sola i tant lluny del meu país i la
meva família, jo notava que tenia una actitud bastant acollidora amb mi. Però
no sé ben bé a partir de quin moment em va començar a mirar malament, quan jo
millor m'entenia amb la Sra. Maria i la meva adaptació començava a fer-me
sentir a gust, vaig notar com la seva mirada havia canviat, ja no em mirava amb
tendresa. La mare deia que era enveja, senzillament, la filla no podia cuidar
de la seva mare com li agradaria i en canvi jo tenia tot el temps per aquella
velleta adorable que ara mateix no sabíem on era i que ja feia gairebé dotze
hores que no veiem.
Tot
i el rebuig i la tensió que em generava la filla de la Sra Maria, el meu cap no
deixava de pensar on carai podia estar aquesta dona, amb qui es deuria haver
trobat, o de què se n'hauria recordat per desviar-se dels carrers del barri. No
deixava d'imaginar el moment que la trobaríem, on i amb qui, però sobretot
m'assaltava al cap l'expressió de la seva cara ¿quina mirada ens faria? Estava
segura que quan la trobéssim ens faria aquell somriure trapella tant seu, el
mateix que fa quan el Miquel, el seu únic nét, l'enxampa sola i silenciosa a la
cuina bevent un got de Vichy i ell apropant-se com una sargantana pel darrera
li diu a cau d'orella «àvia...que el metge va dir que només els diumenges, i
avui és dimecres...», i ella que sense dir res ja li està omplint un got per
ell i tots dos veuen ràpid, per no ser descoberts i també per arribar a aquell
moment del got buit i l'expiració final plena de satisfacció, no tant pel gas
que omple la panxa sinó més pel plaer de compartir un secret.
El
que em costava més d'imaginar era què em preguntarien els mossos d'esquadra,
suposo que voldrien saber els llocs on habitualment anàvem amb la Sra. Maria,
perquè jo n'estava segura que s'havia despistat havia confós algun dels carrers
entre el forn de pa de Travessera de Gràcia on cada dia anàvem a buscar el
panet de viena i la floristeria de la Mireia al carrer Sant Lluís, on sempre li
agradava passar per olorar la menta o contemplar les orquídies blanques tot
rumiant si finalment se'n comprava una o s'ho seguia rumiant fins demà. Segur
que veient-se despistada no havia volgut demanar ajuda, per no semblar dèbil i
que algú s'aprofités d'ella, i per això és probable que hagués agafat un
autobús dels vermells que malgrat els anys que fa que els veu passar li
segueixen fascinant com el primer dia que en va veure un i amb un esglai
va exclamar «és vermell!» i tot seguit
aquell somriure tant seu d'alegria vital que
als seus 82 anys seguia intacte. No podia ser d'altre manera, la
trobaríem en una cafeteria sucant un croissant al cafè amb llet, com si
l'estigués veient ara mateix, amb cara «caram, s'ha acabat l'aventura...».
El
mosso va ser incapaç de pronunciar el meu cognom, de fet ni ho va intentar, em
va mirar i va dir «Beatrice? Acompanyi'm a declarar». El llavi va deixar de
tremolar amb la primera pregunta «tens els papers en regla?». Ni forn de pa, ni
floristeria, ni la plaça on cada tarda li agradava contemplar el xivarri de la canalla
jugant. Res d'això em va preguntar, només es va interessar per la meva situació
legal, si tenia contracte de treball, quants anys fa que conec a la Sra. Maria
o si ens havíem discutit últimament. Quan vaig tornar a la sala d'espera a la
filla de la Sra. Maria ja l'havien cridat a declarar. Mentre l'esperava, vaig
fixar-me en aquella tauleta amb algun diari i s'hi entreveia una revista que mai
havia vist: «Sala de espera» es deia. Vaig somriure, vaig pensar en la mare que
sempre em deia que els blancs eren molt ordenats i cada cosa tenia el seu lloc
i cada lloc tenia la seva cosa. Era evident, a una sala d'espera la revista que
hi havia d'haver no podia ser cap altre que una anomenada «Sala de espera».
Trobava a faltar la mare.
Elna Urp - Vallirana - Maig 2016
