Burundi,
29-10-2009
Surrealisme
extrem........Elena=cara estupefacte: jajaja....sí sí, he tingut
dos moments de quedar-me amb una cara de “ai déu meu, no m'ho puc
creure!”. La primera va passar al primer cap de setmana que vaig
anar a Buja, la capital. Uns dies abans, convivint amb el voluntari
francès ja m'havia advertit que moltes coses no funcionen bé degut
a la baixa qualitat dels productes importats majoritàriament de la
Xina, (més endavant tinc ganes de fer-ne un anàlisi més complet)
el fet és que els fluorescents que tenim a casa per exemple, la
meitat directament no funcionen, no està clar el perquè, i l'altre
meitat que funciona evidentment és demanar massa que ho facin tots
alhora, total que més de dues habitacions il·luminades és difícil
que puguem tenir. Això sí, quan la petita nevera que tenim a casa
fa una embranzida, tots s'apaguen durant uns segons i es tornen a
engegar.....al final t'acostumes quan estas parlant tranquil·lament
al menjador de casa i
de cop et quedes a les fosques i tens uns segons de discoteca.....al principi jo callava esperant la llum, però ara ja seguim parlant tranquil·lament....és curiós com necessitem veure la cara del nostre interlocutor mentre parlem......
Un altre element que segur falla són els panys de les portes, són metàl·lics, els de casa no tenen més de dos anys, i es veuen nous, però si t'hi fixes veus que comencen a amenaçar en desmuntar-se....i aquí és on entro jo. Estant a la capital, vaig anar a un cyber que ja conec els dos nois que el porten i em conec els petits trucs tècnics necessaris per escriure “fàcilment”(sé els teclats que no tenen les lletres canviades de lloc o els ordinadors que tenen instal·lat el Firefox, per navegar millor...etc) total, que al acabar, surto, dic adéu, i vés que tanco la porta i em vaig quedar amb el pany ala mà! Jajaja...ja us podeu imaginar la cara de circumstància que se'm va quedar..., imagineu-vos que esteu a passeig de gràcia de Barcelona, tota la gent observa els vostres moviments (els blancs són constantment observats, és difícil acostumar-s'hi.....) i al sortir d'una botiga us quedeu amb el pany a la mà.....quina cara posaríeu???? jajaja...bé la naturalitat em va venir inexplicablement sense posar-me vermella.....i només vaig poder dir “perdó....” amb una boqueta de pinyó......
El segon moment de posar cara de Mr. Bean va ser a la tercera setmana, d'un dia per l'altre se'm va inflar el peu esquerra com un botifarró, jo vaig pensar que era una picada d'abella, n'hi han moltes i no era el primer cop que tenia aquest tipus de reacció....total que em vaig prendre un antial·lèrgic i vaig confiar que la cosa s'abaixés....passaven les hores i la picor i la inflor no baixaven, la primera nit gairebé no vaig dormir....per tant al dia següent estava força cansada, al matí vaig treballar normal, però desprès de dinar ja estava excessivament cansada de no dormir, del mal, de la picor, de que els medicaments no fessin efecte....total que vaig estar tota la tarda amb el peu dins una galleda amb aigua (era l'única cosa que em calmava) i rebent diferents visites que em venien a fer companyia....la veritat és que és d'agrair...tot i que en aquells moments repetir la conversa mil cops tinguda de “i quants germans tens, i a casa teva quin temps fa? I quan de temps t'hi estaràs aquí? I ja t'has habituat al nostre clima?....” la veritat és el que menys em venia de gust.....però bé en aquesta vida cal ser agraït i ben educat i vaig aguantar. Total a la nit la meva paciència estava a nivells mínims i va venir en Tharcisse el director per veure què tal estava, i va dir que em portaria algo per posar-me al peu....entre que no conec totes les paraules en francès i que algunes diuen que es francès i realment és Kirundi...total no vaig entendre què era el que m'havia de posar per molt que intentava esbrinar si era una pastilla empassada, una crema o uns banys per fer amb aigua. Total que la casa dels frares està a 15 minuts caminant, havia d'esperar que ell hi anés, enviessin a algú a buscar el medicament i que tornès. La cosa es va allargar 45 minuts....jo amb el cansament i una mica inquieta per no saber ben bé si era el moment d'anar al metge....i quan arriba el medicament miraculós, es tracta d'un paperet doblegat i grapat on posa el nom de la noia que estava amb mi que fa la feina de masovera, l'obra piadosament i què hi ha a dins.....? una tireta!!!! sí, sí, ni més ni menys que una tireta.....vaig fer uns ulls com plats! Mare meva, tanta cosa per una tireta que jo mateixa en tinc a l'habitació.....el cansament va fer que realment em sentís molt lluny del món en el que estava, surrealisme que va córrer per les meves venes, em vaig sentir realment un extraterrestre.....bé, evidentment la tireta no va ser la solució miraculosa, tot es va solucionar traient amb una branqueta una espècie de fong que tenia al dit petit, es veia un puntet negre que ni m'hi havia fixat i en qüestió de poques hores es va desinflar....diuen que segurament ho vaig agafar al primer lloc on vaig estar els primers dies, aquí no n'hi ha....bé ara em miro i remiro els peus cada dia no fos cas.....
de cop et quedes a les fosques i tens uns segons de discoteca.....al principi jo callava esperant la llum, però ara ja seguim parlant tranquil·lament....és curiós com necessitem veure la cara del nostre interlocutor mentre parlem......
Un altre element que segur falla són els panys de les portes, són metàl·lics, els de casa no tenen més de dos anys, i es veuen nous, però si t'hi fixes veus que comencen a amenaçar en desmuntar-se....i aquí és on entro jo. Estant a la capital, vaig anar a un cyber que ja conec els dos nois que el porten i em conec els petits trucs tècnics necessaris per escriure “fàcilment”(sé els teclats que no tenen les lletres canviades de lloc o els ordinadors que tenen instal·lat el Firefox, per navegar millor...etc) total, que al acabar, surto, dic adéu, i vés que tanco la porta i em vaig quedar amb el pany ala mà! Jajaja...ja us podeu imaginar la cara de circumstància que se'm va quedar..., imagineu-vos que esteu a passeig de gràcia de Barcelona, tota la gent observa els vostres moviments (els blancs són constantment observats, és difícil acostumar-s'hi.....) i al sortir d'una botiga us quedeu amb el pany a la mà.....quina cara posaríeu???? jajaja...bé la naturalitat em va venir inexplicablement sense posar-me vermella.....i només vaig poder dir “perdó....” amb una boqueta de pinyó......
El segon moment de posar cara de Mr. Bean va ser a la tercera setmana, d'un dia per l'altre se'm va inflar el peu esquerra com un botifarró, jo vaig pensar que era una picada d'abella, n'hi han moltes i no era el primer cop que tenia aquest tipus de reacció....total que em vaig prendre un antial·lèrgic i vaig confiar que la cosa s'abaixés....passaven les hores i la picor i la inflor no baixaven, la primera nit gairebé no vaig dormir....per tant al dia següent estava força cansada, al matí vaig treballar normal, però desprès de dinar ja estava excessivament cansada de no dormir, del mal, de la picor, de que els medicaments no fessin efecte....total que vaig estar tota la tarda amb el peu dins una galleda amb aigua (era l'única cosa que em calmava) i rebent diferents visites que em venien a fer companyia....la veritat és que és d'agrair...tot i que en aquells moments repetir la conversa mil cops tinguda de “i quants germans tens, i a casa teva quin temps fa? I quan de temps t'hi estaràs aquí? I ja t'has habituat al nostre clima?....” la veritat és el que menys em venia de gust.....però bé en aquesta vida cal ser agraït i ben educat i vaig aguantar. Total a la nit la meva paciència estava a nivells mínims i va venir en Tharcisse el director per veure què tal estava, i va dir que em portaria algo per posar-me al peu....entre que no conec totes les paraules en francès i que algunes diuen que es francès i realment és Kirundi...total no vaig entendre què era el que m'havia de posar per molt que intentava esbrinar si era una pastilla empassada, una crema o uns banys per fer amb aigua. Total que la casa dels frares està a 15 minuts caminant, havia d'esperar que ell hi anés, enviessin a algú a buscar el medicament i que tornès. La cosa es va allargar 45 minuts....jo amb el cansament i una mica inquieta per no saber ben bé si era el moment d'anar al metge....i quan arriba el medicament miraculós, es tracta d'un paperet doblegat i grapat on posa el nom de la noia que estava amb mi que fa la feina de masovera, l'obra piadosament i què hi ha a dins.....? una tireta!!!! sí, sí, ni més ni menys que una tireta.....vaig fer uns ulls com plats! Mare meva, tanta cosa per una tireta que jo mateixa en tinc a l'habitació.....el cansament va fer que realment em sentís molt lluny del món en el que estava, surrealisme que va córrer per les meves venes, em vaig sentir realment un extraterrestre.....bé, evidentment la tireta no va ser la solució miraculosa, tot es va solucionar traient amb una branqueta una espècie de fong que tenia al dit petit, es veia un puntet negre que ni m'hi havia fixat i en qüestió de poques hores es va desinflar....diuen que segurament ho vaig agafar al primer lloc on vaig estar els primers dies, aquí no n'hi ha....bé ara em miro i remiro els peus cada dia no fos cas.....
Molts
de vosaltres m'heu preguntat pel meu dia a dia, per les coses
quotidianes, bé aquí en va una descripció: ara porto cinc setmanes
a Giheta, una “colline” (ve a ser un poblat....) a 12 km de
Gitega, la segona ciutat més important del país. La casa on visc,
d'uns 40-50 m2 la comparteixo amb en Damien, un voluntari francès
que fa 15 mesos que està aquí. La casa està dins les
instal·lacions d'un dels 4 Centres de Formació Rural dels frares,
situada amb uns jardinets davant, amb unes vistes a les muntanyes que
t'eleven l'esperit de bon dematí i amb un petit hortet darrera, la
veritat és que l'entorn de treball és privilegiat. Una curiositat
(atenció Sant Elies que riureu!;) un dels animals que podem trobar
aquí són els corbs, de fet on està el centre s'anomena KARUKONA,
en kirundés significa “lloc de corbs” i el millor és que a
part dels sons peculiars que tots coneixem que fan els corbs, tenen
la gràcia de passejar-se constantment sobre la teulada, que és una
uralita metàl·lica.....us podeu imaginar el soroll que fan???? mare
meva, el primer dia, quan van començar a caminar sobre la teulada
pensava realment que hi estava caminant una persona!!! és increïble!
M'hi he acostumat molt ràpid però....jajaja.....encara hi ha dies
que em mig espanten! A les 6:30h del matí ja els sents! Molts dies
em fan de despertador....
El dia va amb el sol (i tenint en compte els talls de llums i el funcionament dels llums, s'entén perfectament), per tant, ells es lleven a quarts de sis o les sis, quan surt el sol, l'activitat comença a les 7h fins les 12:30h a dinar, petita migdiada de 15minuts (què contenta em vaig posar el primer dia quan em van dir aquesta tradició burundesa!!! m'encanta fer la migdiada!!!) i a les 14h sant torne-m'hi fins les 18h que comença a marxar el sol i dos quarts de set ja és negre nit. Tot l'any és així, aquí no fan canvi d'hora. Jo m'he acostumat molt ràpidament a aquests horaris, excepte el sopar, sopar com ells a les 19:30h pocs dies jo he fet, amb en Damien coincidim i normalment cap a les 18-19h piquem algo de fruita o pa i seguim treballant fins les 20h, sopem a partir de les 21h....realment hi ha molts dies que dormo sis o set hores, i algun dia contant he
estat treballant 12 hores! Però bé, la veritat és el cansament aquí no es nota massa, el ritme és tranquil, les converses són tranquil·les, els desplaçaments són tranquils, i acabes assumint aquesta tranquil·litat com a manera de fer teva....tot i que encara no porto
el ritme africà a les venes i per exemple aquest matí he estat a una reunió de 5 hores, la major part en kirundi, i bé....al final puc dir que estava esgotada i encara més veient-los a ells inalterats.....;)
El menjar ens el fa un home, en Joseph, no em pregunteu ben bé perquè ja que jo vaig arribar i ja funcionaven així....és cosa dels frares...) pel moment puc dir que és la persona amb més bon cor que he conegut. Ens fa el dinar i ens en fa més quantitat per tenir el sopar ja fet, cuina molt bé, tot i que la varietat no és massa gran, la cosa està entre plàtans-patates-arrós-ceba-col-tomàquet i ous, i quan en portem de la capital, pasta, i val a dir que s'hi esmerça per innovar, li vaig ensenyar a fer truita de patates i enseguida n'ha après,....però sovint amb el gavatxo juguem a endevinar què hi ha per dinar....les opcions d'encertar són altes ;) en tot cas no em puc queixar de res. El dia que vaig fer dues truites de patates m'hi vaig estar més de dues hores...... Això sí, estic gaudint com una nena petita amb els alvocats!!!! mare meva....què bons que són! De veritat, les pinyes, els plàtans i els mangos també són molt bons, res a veure amb la fruita que corre per europa, però els alvocats al matí són un gran regal!!!
Al vespre, per escalfar el sopar fem servir carbó, jejeje, es pensaven que una blanca com jo seria incapaç d'encendre'l....bé, no és cosa fàcil i és com un ritual cada nit, els instruments són: un petit braser de diàmetre d'un plat pla, dels grans, de ceràmica i ferro,
carbó (mentre vas per la carretera n'està ple de sacs de gent que en ven), herbes seques per encendre'l i molt important! La tapa d'una carmanyola tamany plat, i de plàstic! Imprescindible per ventar una llarga estona alternant amb bufarades que tu mateix has de fer ben a prop del carbó encès.....jo que sóc filla de pagès, amb el foc de llenya cap problema, però el carbó és el primer cop que l'utilitzo.....amb sort amb deu minuts ho tens arreglat i cinc minuts més per escalfar la cassola, però hi ha dies que el carbó no pren fàcilment, dies humits o dies en que cal anar bufant i bufant fins que la brasa agafa...però haig de reconèixer que és de les coses que més fàcilment m'hi he acostumat. El primer dia que en Damien no hi era (sinó insisteix en fer-ho ell) vaig sopar mig calent, però després puc dir que me'n en surto prou bé ;)
El dia va amb el sol (i tenint en compte els talls de llums i el funcionament dels llums, s'entén perfectament), per tant, ells es lleven a quarts de sis o les sis, quan surt el sol, l'activitat comença a les 7h fins les 12:30h a dinar, petita migdiada de 15minuts (què contenta em vaig posar el primer dia quan em van dir aquesta tradició burundesa!!! m'encanta fer la migdiada!!!) i a les 14h sant torne-m'hi fins les 18h que comença a marxar el sol i dos quarts de set ja és negre nit. Tot l'any és així, aquí no fan canvi d'hora. Jo m'he acostumat molt ràpidament a aquests horaris, excepte el sopar, sopar com ells a les 19:30h pocs dies jo he fet, amb en Damien coincidim i normalment cap a les 18-19h piquem algo de fruita o pa i seguim treballant fins les 20h, sopem a partir de les 21h....realment hi ha molts dies que dormo sis o set hores, i algun dia contant he
estat treballant 12 hores! Però bé, la veritat és el cansament aquí no es nota massa, el ritme és tranquil, les converses són tranquil·les, els desplaçaments són tranquils, i acabes assumint aquesta tranquil·litat com a manera de fer teva....tot i que encara no porto
el ritme africà a les venes i per exemple aquest matí he estat a una reunió de 5 hores, la major part en kirundi, i bé....al final puc dir que estava esgotada i encara més veient-los a ells inalterats.....;)
El menjar ens el fa un home, en Joseph, no em pregunteu ben bé perquè ja que jo vaig arribar i ja funcionaven així....és cosa dels frares...) pel moment puc dir que és la persona amb més bon cor que he conegut. Ens fa el dinar i ens en fa més quantitat per tenir el sopar ja fet, cuina molt bé, tot i que la varietat no és massa gran, la cosa està entre plàtans-patates-arrós-ceba-col-tomàquet i ous, i quan en portem de la capital, pasta, i val a dir que s'hi esmerça per innovar, li vaig ensenyar a fer truita de patates i enseguida n'ha après,....però sovint amb el gavatxo juguem a endevinar què hi ha per dinar....les opcions d'encertar són altes ;) en tot cas no em puc queixar de res. El dia que vaig fer dues truites de patates m'hi vaig estar més de dues hores...... Això sí, estic gaudint com una nena petita amb els alvocats!!!! mare meva....què bons que són! De veritat, les pinyes, els plàtans i els mangos també són molt bons, res a veure amb la fruita que corre per europa, però els alvocats al matí són un gran regal!!!
Al vespre, per escalfar el sopar fem servir carbó, jejeje, es pensaven que una blanca com jo seria incapaç d'encendre'l....bé, no és cosa fàcil i és com un ritual cada nit, els instruments són: un petit braser de diàmetre d'un plat pla, dels grans, de ceràmica i ferro,
carbó (mentre vas per la carretera n'està ple de sacs de gent que en ven), herbes seques per encendre'l i molt important! La tapa d'una carmanyola tamany plat, i de plàstic! Imprescindible per ventar una llarga estona alternant amb bufarades que tu mateix has de fer ben a prop del carbó encès.....jo que sóc filla de pagès, amb el foc de llenya cap problema, però el carbó és el primer cop que l'utilitzo.....amb sort amb deu minuts ho tens arreglat i cinc minuts més per escalfar la cassola, però hi ha dies que el carbó no pren fàcilment, dies humits o dies en que cal anar bufant i bufant fins que la brasa agafa...però haig de reconèixer que és de les coses que més fàcilment m'hi he acostumat. El primer dia que en Damien no hi era (sinó insisteix en fer-ho ell) vaig sopar mig calent, però després puc dir que me'n en surto prou bé ;)
