ESSENT miro, palpo, jugo, sento, experimento, escolto, m'escapo, m'aturo, torno... fins a trobar l'ESSÈNCIA.
SIENDO miro, palpo, juego, siento, experimento, oigo, me escapo, me paro, vuelvo...hasta encontrar la ESENCIA.
EN ÉTANT regarde, palpe, joue, sens, expérimente, écoute, m'échappe, m'arrête, retourne...jusqu'à trouver l'ESSENCE.

dimecres, 15 de juny del 2016

Exercici d'escriptura creativa

Aquella sala d'espera era ben bé normal, cadires normals, rajoles normals, parets pintades d'un color normal, fins i tot la llum que projectaven aquells fluorescents era normal. De fet podria semblar que estava esperant visita amb el metge sinó fos perquè els ulls no se m'aixecaven de terra, i tenia aquella tremolor del llavi incontrolable que m'agafava sempre que l'orgull no em deixava plorar però en canvi les llàgrimes necessitaven buscar sortida per alguna altre via. Tot i que no sé ben bé si era orgull, o potser una barreja de por i amor propi, o potser tanta por que se m'havien bloquejat els llagrimals. La filla de la Sra. Maria en canvi, no parava quieta, s'havia creat una dinàmica consistent en mirar el mòbil, esbufegar, aixecar-se, asseure's, tornar a esbufegar, anar a fumar, menjar un carmelet, anar al lavabo, tornar a esbufegar, tornar a dir per telèfon «no encara no ens han cridat a declarar», i abans de tornar a esbufegar, mirar-me de passada com si estigués veient un potos mal regat. No sé perquè sempre m'havia mirat malament, bé sempre no, els primers mesos va ser molt correcte amb mi, fins i tot em va semblar que hi havia compassió en la seva mirada, suposo que pel fet d'estar sola i tant lluny del meu país i la meva família, jo notava que tenia una actitud bastant acollidora amb mi. Però no sé ben bé a partir de quin moment em va començar a mirar malament, quan jo millor m'entenia amb la Sra. Maria i la meva adaptació començava a fer-me sentir a gust, vaig notar com la seva mirada havia canviat, ja no em mirava amb tendresa. La mare deia que era enveja, senzillament, la filla no podia cuidar de la seva mare com li agradaria i en canvi jo tenia tot el temps per aquella velleta adorable que ara mateix no sabíem on era i que ja feia gairebé dotze hores que no veiem.
     Tot i el rebuig i la tensió que em generava la filla de la Sra Maria, el meu cap no deixava de pensar on carai podia estar aquesta dona, amb qui es deuria haver trobat, o de què se n'hauria recordat per desviar-se dels carrers del barri. No deixava d'imaginar el moment que la trobaríem, on i amb qui, però sobretot m'assaltava al cap l'expressió de la seva cara ¿quina mirada ens faria? Estava segura que quan la trobéssim ens faria aquell somriure trapella tant seu, el mateix que fa quan el Miquel, el seu únic nét, l'enxampa sola i silenciosa a la cuina bevent un got de Vichy i ell apropant-se com una sargantana pel darrera li diu a cau d'orella «àvia...que el metge va dir que només els diumenges, i avui és dimecres...», i ella que sense dir res ja li està omplint un got per ell i tots dos veuen ràpid, per no ser descoberts i també per arribar a aquell moment del got buit i l'expiració final plena de satisfacció, no tant pel gas que omple la panxa sinó més pel plaer de compartir un secret.
     El que em costava més d'imaginar era què em preguntarien els mossos d'esquadra, suposo que voldrien saber els llocs on habitualment anàvem amb la Sra. Maria, perquè jo n'estava segura que s'havia despistat havia confós algun dels carrers entre el forn de pa de Travessera de Gràcia on cada dia anàvem a buscar el panet de viena i la floristeria de la Mireia al carrer Sant Lluís, on sempre li agradava passar per olorar la menta o contemplar les orquídies blanques tot rumiant si finalment se'n comprava una o s'ho seguia rumiant fins demà. Segur que veient-se despistada no havia volgut demanar ajuda, per no semblar dèbil i que algú s'aprofités d'ella, i per això és probable que hagués agafat un autobús dels vermells que malgrat els anys que fa que els veu passar li segueixen fascinant com el primer dia que en va veure un i amb un esglai va  exclamar «és vermell!» i tot seguit aquell somriure tant seu d'alegria vital que  als seus 82 anys seguia intacte. No podia ser d'altre manera, la trobaríem en una cafeteria sucant un croissant al cafè amb llet, com si l'estigués veient ara mateix, amb cara «caram, s'ha acabat l'aventura...».
     El mosso va ser incapaç de pronunciar el meu cognom, de fet ni ho va intentar, em va mirar i va dir «Beatrice? Acompanyi'm a declarar». El llavi va deixar de tremolar amb la primera pregunta «tens els papers en regla?». Ni forn de pa, ni floristeria, ni la plaça on cada tarda li agradava contemplar el xivarri de la canalla jugant. Res d'això em va preguntar, només es va interessar per la meva situació legal, si tenia contracte de treball, quants anys fa que conec a la Sra. Maria o si ens havíem discutit últimament. Quan vaig tornar a la sala d'espera a la filla de la Sra. Maria ja l'havien cridat a declarar. Mentre l'esperava, vaig fixar-me en aquella tauleta amb algun diari i s'hi entreveia una revista que mai havia vist: «Sala de espera» es deia. Vaig somriure, vaig pensar en la mare que sempre em deia que els blancs eren molt ordenats i cada cosa tenia el seu lloc i cada lloc tenia la seva cosa. Era evident, a una sala d'espera la revista que hi havia d'haver no podia ser cap altre que una anomenada «Sala de espera». Trobava a faltar la mare.

Al sortir de la comissaria la filla de la Sra. Maria em va dir que me n'anés cap a casa la seva mare i per res del món em mogués d'allà, que m'estigués a prop del telèfon i que esperés noticies. Res més. Vaig acatar les ordres. No em vaig moure del moble del passadís on hi havia el telèfon en tota la nit, vaig endormiscar-me a estones sense trobar cap posició còmode, però vaig complir amb la meva missió al peu de la lletra. I començava a estar preocupada, potser sí que li havia passat alguna cosa, els pensaments de que potser no tornava a veure a la Sra. Maria van començar a aparèixer, tot i que no volia. Vaig decidir moure'm després de tantes hores per fer-me una infusió de farigola, quan de sobte va sonar el telèfon. Vaig córrer esperitada, era la filla de la Sra. Maria i de cop vaig deixar de salivar quan vaig sentir «ja l'hem trobat». Se'm va quedar la boca seca i per fi les llàgrimes van brotar. Estava bé, una mica debilitada però bé. Havia passat la nit aquell hostal del Guinardó on es veu tota Barcelona, aquell hotelet on m'havia confessat que va viure una segona lluna de mel un Sant Joan de fa molts anys. Sempre me'n parlava i confesso que dubtava de la seva existència, la Sra. Maria mantenia viu el seu enorme recorregut vital amb grans dosis de fantasia. Aquell diumenge al matí havia sortit a buscar el seu panet de viena però es va trobar el forn de Travessera tancat, es veu que la nit abans hi havien hagut aldarulls per un desallotjament d'un local proper ocupat i la fornera havia tapiat amb fustes la botiga fins que acabés tot. Llavors va recordar aquella altre pastisseria a tocar de l'hotel i apa, no s'ho va pensar dues vegades, un cop allà es va deixar endur pels records i el temps va volar. La filla de la Sra. Maria tenia la veu destensada, parlava ràpid i se la notava feliç mentre m'explicava tots els detalls. Li va costar una mica però em va dir «no deixa de preguntar per tu, corre vine, fes el favor». La mare tornava a tenir raó, la senyora Maria era aire i l'aire sempre necessita molt d'espai, per anar i venir segons li plagui.

Elna Urp - Vallirana - Maig 2016
    

diumenge, 16 de setembre del 2012

Reina de la connectivitat (jo la conec!)*


Quan una mateixa descobreix alguna cosa ja apresa...et sents estúpida!
Si a més a més, és una obvietat que vas aprendre fent un gens menyspreable camí introspectiu....ets sents realment estúpida i t'auto-amonestes per haver-ho oblidat!!!!

Això m'ha passat fa just una estona. I l'obvietat és tant aclaparadora, que passen els minuts i la sang em bull cada cop més!

Que de què me'n he adonat? Senzillament, que fa any i mig que no sento. Sento em refereixo a sentir. Sentir....
Sentir al meu voltant.
Sentir al meu interior.
Sentir la meva mirada desperta.
Sentir els peus a terra.
Sentir la pluja que em mulla.
Sentir la carícia d'una mirada.
Sentir l'estima d'entre els -mils- de km.
Sentir la força de les paraules.
Sentir la profunditat dels sentiments.
Sentir la invasió de les emocions.

Sentir. Sentir com la demostració màxima de que estic viva.
Les emocions a flor de pell, els sentiments amunt i avall, la intensitat recorrent-me la pell, i la ment clara, per molts dubtes que tingués o no, la ment clara per SENTIR.

Rellegeixo els diaris i escrits de quan trepitjava terra africana, ja fa any i mig, i sense dubte el primer que em diuen -independentment del dia que tingués- és que ESTAVA VIVA.
M'emocionava esgotar la bateria de l'ordinador, escrivint ràpid a la llum d'una espelma, per respondre un correu d'un amic que s'enyorava.
M'emocionava que un diumenge la connexió d'internet fos una mica menys precària i em permetés tenir inesperadament un skype de vint minuts amb algú estimat.
M'emocionava que un amic em demanés consell.
M'emocionava que dues hores esperant un bus que ves a saber si arribaria em servissin per descobrir que el silenci no és res més que una porta oberta a mil altres maneres no sonores de comunicar-se.
M'emocionava.....

I ja fa temps que no m'emociono...
I m'entristeix.
I m'enyoro.
I em fa ràbia.

Ens adormim. Ens “amuermem”. Passivitat per les venes que ens va escarxofant en un dia a dia igual. I sí, són tòpics, però els tòpics quan els vius en pròpia sang es converteixen en realitat, una realitat punyent que, una de dues, o et fa caure en un pou de falsa estabilitat acomodada o et fa reaccionar i fugir-ne ben lluny ben lluny.

Jo sóc afortunada. La fugida ha començat. I ho sóc molt perquè algú m'acaba de fer ensopegar amb aquella mateixa pedra. I de cop m'ha fet reaccionar. Sempre hi sóc a temps de rectificar -sí, amb això sóc profundament optimista :)-. És la reina de la connectivitat. Té el do i la gran generositat de transmetre't la injecció de vivència energitzant per aclarir-te la ment i tornar-te a connectar amb la vida. Amb els sentiments, amb les emocions, amb la pell de gallina, amb els somriures francs i sincers, amb les estones plenes de silenci, amb l'enyorança feliç, amb la tristesa esperançadora, amb la força de la indignació. És brutal la força que té. No et deixa indiferent.

És diu Anna, i ara trepitja un bonic i plaent racó de Moçambic.
L'hauríeu de veure.
És la reina, no en trobareu cap d'igual.
És intensa, enèrgicament estimulant, somiadora, riallera, coherent, dubtosa, transparent (més que les aigües de Bazaruto!), lluitadora a més no poder, adequadament optimista i sobretot....és la meva amiga.
I me l'estimo.
Molt. Moltíssim.

I vull dir-li que la societat que hem construït en aquesta part del món ens fa, per moments, apalancats, oblidadissos, mandrosos, egocentristes, nihilistes i això ens fa fàcilment odiables. Però a l'altre banda del món on ets tu ara les coses són diferents....i això ens fa somiar en girar la truita, un cop més. I els que calguin.

I tenim petits moments de connexió que ens fan reaccionar.
Aquí estic anneta....reaccionant!!!

no hi ha paraula al diccionari que ofereixi definició al que m'uneix a tu.
eternes gràcies....

¡estamos juntas!


* El meu clixé infantil, que per sort encara duc dins meu, ha guanyat -per un cop- als meus principis polítics més bàsics que no creuen en la institució de la monarquia i d'aquí que, sumant-hi motius de bellesa literària, hagi refusat el títol més adient “Cap d'Estat de la connectivitat (jo la conec!)”. ;)

divendres, 11 de febrer del 2011

Quotidianitat emmanillada




Butembo, R.D.Congo

Caminava tranquil, amb pas distés i calmat. Pujava pel carrer de casa, una pendent considerable on has d'anar esquivant les constants irregularitats del terreny sorrenc i pedregós. Vestia pantalons amb estampat militar, samarreta verda que contrastava amb la pell bruna, vaig dubtar, és un soldat? Fumava una cigarreta tot distés mentre passejava, es notava que no la podia fumar a qualsevol altre moment, es percebia la cara plaent que tenim els fumadors quan arriba el moment de satisfer la necessitat de nicotina.

Per xuclar cada dosi de droga havia d'alçar i acostar-se als llavis les dues mans, l'esquerra on hi tenia la cigarreta, i la dreta que estava emmanillada al canell esquerre. Darrera seu caminaven tranquils dos soldats, armats. També amb pas relaxat, el ritme el marcava el fumador, i anaven també amb la cara relaxada, ningú diria que l'estaven custodiant, eren més aviat acompanyants de passejada.

Se'm va fixar la mirada, se'm va aturar el pensament, no podia treure-li els ulls de sobre, mil·lèsimes de segon en que el teu cap va a mil per hora i la teva capacitat d'observació s'aguditza en extrem. Un soldat presoner que fa una passejada tranquil·la quan arriba la seva hora del cigarret? Sí, exactament. Dies després m'expliquen que segurament es tracta d'un soldat castigat per mala conducta, un arrest d'uns dies, o setmanes. En els sis primers dies a Butembo, sense sortir massa, ja en vaig veure dos, caminant a ple dia enmig de la ciutat, camuflats entre el batibull de gent amunt i avall. Crec que jo era l'única sorpresa de veure'ls.

Penso en aquesta societat acostumada a la presència militar, m'imagino aquesta imatge enmig de la Plaça Catalunya de Barcelona... estariem tots escandalitzats? Potser al principi, al cap del temps, dels anys, creuar-nos amb una persona armada o esposada mentre fem el quotidià camí cap a la feina no ens sorprendria....o potser sí? Potser aquesta societat congolesa segueix incòmode amb aquests convidats....m'agradaria saber-ho. En tot cas no crec que estiguin contents que els seus fills creixin amb aquestes imatges assumint-les com a habituals.... qui es para a pensar en les conseqüències socials d'una quotidianitat militaritzada?

Cotidianidad esposada

Andaba tranquilo, con paso distraído y calmado. Subía por la calle de mi casa, una pendiente considerable dónde tienes que ir esquibando las constantes irregularidades del suelo arenoso y lleno de piedras. Vestía pantalones de estampado militar, camiseta verde que contrastaba con la piel tostada, dudé, ¿es un soldado? Fumaba un cigarro de forma distendida mientras paseaba, se notaba que no lo podía fumar en cualquier momento, se percibía la cara plecenter que tenemos los fumadores cuando llega el momento de satisfacer la necesidad de nicotina.

Para succionar cada dosis de droga necesitaba alzar y acercarse a los labios las dos manos, la izquierda donde te nía el cigarro, y la derecha que estaba esposada a la muñeca izquierda. Detràs suyo andaban tranquilos dos soldados, armados. También con paso relajado, el ritmo lo marcaba el fumador, y andaban también con la cara relajada, nadie diría que lo estaban custodiando, eran más bién acompañantes de paseo.

Se me fijó la mirada, se me pararon los pensamientos, no podía sacar-le los ojos de encima, milésimas de segundo en que tu cabeza va a mil por hora y tu capacidad de observación se agudiza en extremo. ¿Un soldado prisionero que hace un tranquilo paseo cuando llega su hora del cigarro? Sí, exactamente. Días después me explican que seguramente se trata de un soldado castigado por mala conducta, un arresto de unos días, o semanas. En mis seis primeros días en Butembo, sin salir demasiado, ya me crucé con dos, andando a pleno día en medio de la ciudad, camuflados entre el barullo de gente arriba y abajo. Creo que yo era la única sorprendida de verlos.

Pienso en esta sociedad acostumbrada a la presencia militar, me imagino esta imagen en medio de Plaza Catalunya de Barcelona... ¿estaríamos todos escandalizados? Puede que al principio, pero al cabo de un tiempo, de los años, cruzarnos con una persona armada o esposada mientras hacemos el camino cotidiano al trabajo no nos sorprendería... ¿o a lo mejor sí? A lo mejor esta sociedad congolesa sigue estando incómoda con estos invitados... me gustaría saberlo. En cualquier caso no creo que esten contentos que sus hijos crezcan con estas imagenes asumiendolas como habituales... ¿quién se para a pensar en las consecuencias sociales de una cotidianidad militarizada?

Quotidienneté manillée

Marchait tranquille, à pas distrait et calme. Montait pour la rue de la maison, une pente considérable où vous allez en esquivant les constantes irrégularités du terrain rocheuse et sablonneuse. Il s'habillait avec un pantalon avec des imprimés militaires, t-shirt verte qui contrastait avec la peau brune, je doute, est un soldat? Fumait une cigarette tout distrait tout en marchant, c'est clair qu'il ne pouvait pas la fumer à tout autre moment, s'aperçut la visage agréable que les fumeurs ont quand vient le moment de répondre au besoin de nicotine. 

Pour aspirer chaque dose de drogue il devait soulevé et approché les deux mains à ses lèvres, le gauche où il avait laissé sa cigarette, et la droite qui a été menotté au poignet gauche. Derrière lui marchaient calmes deux soldats, armés. Aussi à pied détendue, le rythme est marqué par le fumeur, et ils étais aussi avec le visage tranquille, personne ne dirait qu'ils gardaient, furent bientôt tournée d'accompagnement. 

Mon regard resté fixé, j'ai arrêté de penser, je ne pouvais pas quitter mes yeux de lui, millièmes de seconde lorsque la tête était à mille à l'heure et votre capacité d'observation s'aiguise à l'extrême. ¿Un prisonnier soldat qui fait un roulement silencieux quand arrive le temps du cigarette? Oui, exactement. Quelques jours plus tard me dites que c'est sûrement un soldat puni pour ses fautes, une arrestation de quelques jours ou quelques semaines. Au cours des six premiers jours à Butembo, sans sortir trop, j'ai déjà vu deux qui marchent en plein jour au milieu de la ville, cachés entre les personnes de haut en bas. Je crois que j'étais la seule surprise de les voir. 

Je pense en cette société habituée à la présence militaire, j'imagine cette image au milieu de la Plaza Catalunya de Barcelone... tout monde serait choqué? Peut-être dans un premier temps, mais dans le temps, les années, cross-nous avec une personne armé ou menotté pendant que nous faisons l'itinéraire au travail de chaque jour.... peut-être nous ne surprendrait pas..... ou oui? Peut-être cette société congolaise toujours mal à l'aise avec ces invités .... j'envie le savoir. En tout cas je ne pense pas qu'ils sont heureux que leurs enfants grandissent avec ces images en les prenant comme d'habitude.... qui s'arrête pour réfléchir sur les conséquences sociales d'une quotidienneté militarisée?

dilluns, 17 de gener del 2011

Lumumba


Butembo, R.D.C.

Hoy se cumplen 50 años del asesinato del héroe nacional congolés Patrice Émery Lumumba. Fue el primer gobernante elegido democráticamente después de la independencia del Congo, aunque duró muy poco en el cargo. Aunque siempre lo negó, se le acusó de ser comunista y buscar alianzas con los países soviéticos. Este discurso, pronunciado el 30 de junio de 1960 en la ceremonia de independencia, no estaba previsto y se dice que fue su sentencia a muerte (el rey de Bélgica y numerosa prensa internacional estaban presentes). Lumumba fue asesinado el 17 de enero de 1961.


« Hombres y mujeres congoleses, luchadores de la independencia, que hoy sois victoriosos, os saludo en nombre del gobierno congolés.

Os pido a todos, amigos míos que habéis luchado incesantemente a nuestro lado, que este trece de junio de 1960 sea conservado como una fecha grabada indeleblemente en vuestros corazones, una fecha cuyo significado enseñaréis con orgullo a vuestros hijos, para que ellos, a su vez, transmitan a sus hijos y a sus nietos la historia gloriosa de nuestra lucha por la libertad.

Porque si bien la independencia del Congo es celebrada hoy con el acuerdo de Bélgica, una nación amiga con la cual estamos en pie de igualdad, ningún congolés digno de ese nombre podrá olvidar jamás que fue con la lucha que ganamos la independencia, con una continua y prolongada, ardiente e idealista lucha, en la cual no ahorramos nuestra fuerza ni nuestras privaciones, nuestros sufrimientos ni nuestra sangre.

De esta lucha de lágrimas, fuego y sangre estamos orgullosos hasta las raíces más profundas de nuestro ser porque fue una lucha noble y justa, absolutamente necesaria para acabar con la infamante esclavitud que nos fue impuesta por la fuerza.

Este fue nuestro destino durante los ochenta años de gobierno colonial; nuestras heridas están aún demasiado frescas y son todavía muy dolorosas para permitirnos borrarlas de nuestra memoria. Conocimos el trabajo deslomador que se nos exigía la cambio de salarios que no nos permitían satisfacer nuestra hambre, vestirnos o alojamos decentemente, ni criar a nuestros niños como las amadas criaturas que son.

Conocimos la burla, los insultos, los golpes, sometidos mañana, tarde y noche, porque éramos negros. ¿Quién olvidará que a un negro se le dirigía la palabra con términos familiares no por cierto como a un amigo, sino porque las formas más corteses estaban reservadas a los blancos?

Conocimos la expoliación de nuestras tierras en nombre de supuestos textos legales que en realidad solo reconocían el derecho del más fuerte.

Conocimos que la ley no era nunca la misma, se tratase de un blanco o de un negro; que era benévola con uno, cruel e inhumana con el otro.

Conocimos el atroz sufrimiento de aquellos que fueron encarcelados por sus opiniones políticas o sus creencias religiosas; exiliados en su propio país, su destino fue peor que la misma muerte.

Conocimos que en las ciudades donde había magnificas casas para los blancos y chozas destartaladas para los negros, que los negros no eran admitidos en los cines o restaurantes, que no podían entrar en los negocios llamados "europeos", que, cuando un negro viajaba, era en la bodega más baja del barco, a los pies del blanco acomodado en su cabina de lujo.

Y, finalmente, ¿quién olvidará los ahorcamientos, o las escuadras incendiarias, por las que perecieron tantos de nuestros hermanos, o las celdas donde eran brutalmente arrojados aquellos que escapaban de las balas de los soldados, esos soldados que los colonialistas convirtieron en instrumento de su dominación?

Todo esto, hermanos, nos ha hecho sufrir profundamente.

Pero todo esto, sin embargo, nosotros, que por el voto de vuestros representantes electos debemos guiar a nuestro amado país, nosotros que sufrimos en nuestra carne y en nuestro corazón la opresión colonialista nosotros os decimos: todo esto ha terminado desde hoy.

La República del Congo ha sido proclamada y nuestro amado país está ahora en manos de sus propios hijos.

Juntos, hermanos míos, comenzaremos otra lucha una lucha sublime, que llevará a nuestro país a la paz, a la prosperidad y la grandeza. Juntos estableceremos la justicia social y aseguraremos a cada hombre la justa remuneración por su trabajo.

Enseñaremos al mundo lo que el negro puede hacer cuando trabaja en libertad, y convertiremos al Congo el centro de África. Vigilaremos que las tierras de nuestra nación beneficien realmente a los hijos de nuestra nación.
Reexaminaremos las leyes anteriores, y haremos otras, justas y nobles.

Terminaremos con la supresión del libre pensamiento, y haremos que todos los ciudadanos puedan disfrutar totalmente de las libertades fundamentales establecidas en la Declaración de los Derechos del Hombre.

Suprimiremos la discriminación -cualquiera sea- y otorgaremos a cada individuo el justo lugar a que le da derecho su dignidad humana, su trabajo y su devoción hacia su país.

Y para todo esto, amados compatriotas, podéis estar seguros de que contaremos, no solo con nuestras enormes fuerzas e inmensas riquezas, sino también con la asistencia de numerosos países extranjeros cuya colaboración aceptaremos mientras sea honesta y no intente imponernos ningún sistema político, cualquiera que sea éste.

En este terreno, aun Bélgica, que comprendiendo finalmente el sentido y dirección de la historia cesó de oponerse a nuestra independencia, está dispuesta a brindarnos su ayuda y amistad; hemos firmado, a este efecto, un tratado como dos países iguales e independientes. Estoy seguro de que esta cooperación será provechosa para ambos países. Por nuestra parte, y aun cuando sigamos vigilando, sabremos cómo respetar los compromisos contraídos libremente.

Así, en los asuntos internos como en los exteriores, el nuevo Congo que mi gobierno creará será un país rico, libre y próspero. Pero para llegar pronto a este objetivo, os pediré, legisladores y ciudadanos congoleses, que me ayudéis con todas vuestras posibilidades.

Os pido que olvidéis vuestras disputas tribales que consumen nuestras energías, y que arriesgan convertirnos en el objeto de desprecio de las demás naciones.

Pido a la minoría parlamentaria que ayude a mi gobierno mediante una oposición constructiva, y que permanezca dentro de los límites estrictos de la legalidad y la democracia.

Os pido a todos que no exijáis de un día para otro aumentos desconsiderados de salarios, antes de que pueda poner en marcha un plan general mediante el cual espero asegurar la prosperidad de la nación.

Os pido que no evitéis ningún sacrificio para asegurar el triunfo de nuestra magnífica empresa. Os pido, por fin, que respetéis incondicionalmente la vida y la propiedad de vuestros conciudadanos, y la de los extranjeros establecidos en nuestro país. Si el comportamiento de estos extranjeros dejara a veces algo que desear, nuestra justicia se apresurará a echarlos del territorio de la República; si, por el contrario, su conducta es satisfactoria, no se los molestará porque también trabajan para la prosperidad de nuestro país.

Y esto, mis hermanos de raza, mis hermanos en el conflicto, mis compatriotas, es lo que yo quería decimos en nombre del gobierno, en este magnífico día de nuestra independencia soberana y completa.

Nuestro gobierno -fuerte, nacional, popular- será la salvación de este país.

¡Honremos a los combatientes de la Libertad Nacional!
¡Viva la unidad e independencia africanas!
¡Viva el Congo Independiente y Soberano! »


Lumumba
Butembo, R.D.C.

Aujourd'hui marque les 50 ans depuis l'assassinat du héros national congolais Patrice Émery Lumumba. Il a été le premier dirigeant démocratiquement élu depuis l'indépendance du Congo, mais n'a pas duré longtemps. Bien qu'il ait toujours nié, il a été accusé d'être communiste et de chercher des alliances avec les pays du bloc soviétique. Ce discours, prononcé le 30 Juin 1960, à la cérémonie de l'indépendance n'était pas attendu et on dit que c'était sa condamnation à mort (le roi de Belgique et de nombreux médias internationaux étaient présent). Lumumba a été assassiné le 17 Janvier de1961.

« Congolais et Congolaises, Combattants de la liberté aujourd’hui victorieux, je vous salue au nom du gouvernement congolais.

À vous tous, nos amis qui avez lutté sans relâche à nos côtés, je vous demande de faire de ce 30 juin 1960 une date illustre que vous garderez ineffaçablement gravée dans vos cœurs, une date dont vous enseignerez avec fierté la signification à vos enfants.

Cette indépendance du Congo, nul Congolais digne de ce nom ne pourra jamais oublier que c’est par la lutte qu’elle a été conquise, une lutte de tous les jours, une lutte ardente et idéaliste, une lutte dans laquelle, nous n’avons ménagé ni nos forces, ni nos privations, ni nos souffrances, ni notre sang.

Cette lutte, qui fut de larmes, de feu et de sang, nous en sommes fiers jusqu’au plus profond de nous-mêmes, car ce fut une lutte noble et juste, une lutte indispensable, pour mettre fin à l’humiliant esclavage qui nous était imposé par la force.

Ce fut notre sort en 80 ans de régime colonialiste ; nos blessures sont trop fraîches et trop douloureuses encore pour que nous puissions les chasser de notre mémoire, car nous avons connu le travail harassant exigé en échange de salaires qui ne nous permettaient ni de manger à notre faim, ni de nous vêtir ou nous loger décemment, ni d’élever nos enfants comme des êtres chers.

Nous avons connu les ironies, les insultes, les coups que nous devions subir matin, midi et soir, parce que nous étions des « nègres ».

Nous avons connu les souffrances atroces des relégués pour opinions politiques ou croyances religieuses ; exilés dans leur propre patrie, leur sort était vraiment pire que la mort même.

Nous avons connu qu’il y avait dans les villes des maisons magnifiques pour les Blancs et des paillottes croulantes pour les Noirs,

Qui oubliera enfin les fusillades où périrent tant de nos frères, les cachots où furent brutalement jetés ceux qui ne voulaient plus se soumettre au régime d’injustice, d’oppression et d’exploitation.

Nous qui avons souffert dans notre corps et dans notre cœur de l’oppression colonialiste, nous vous le disons tout haut : tout cela est désormais fini. La République du Congo a été proclamée et notre cher pays est maintenant entre les mains de ses propres enfants.

Ensemble, mes frères, mes sœurs, nous allons commencer une nouvelle lutte, une lutte sublime qui va mener notre pays à la paix, à la prospérité et à la grandeur.

Nous allons établir ensemble la justice sociale et assurer que chacun reçoive la juste rémunération de son travail.

Nous allons montrer au monde ce que peut faire l’homme noir lorsqu’il travaille dans la liberté, et nous allons faire du Congo le centre de rayonnement de l’Afrique toute entière.

Nous allons veiller à ce que les terres de notre patrie profitent véritablement à ses enfants. Nous allons revoir toutes les lois d’autrefois et en faire de nouvelles qui seront justes et nobles.

Et pour tout cela, chers compatriotes, soyez sûrs que nous pourrons compter non seulement sur nos forces énormes et nos richesses immenses, mais sur l’assistance de nombreux pays étrangers dont nous accepterons la collaboration chaque fois qu’elle sera loyale et ne cherchera pas à nous imposer une politique quelle qu’elle soit.

Ainsi, le Congo nouveau que mon gouvernement va créer sera un pays riche, libre et prospère.

Je vous demande à tous d’oublier les querelles tribales qui nous épuisent et risquent de nous faire mépriser à l’étranger.

Je vous demande à tous de ne reculer devant aucun sacrifice pour assurer la réussite de notre grandiose entreprise.

L’indépendance du Congo marque un pas décisif vers la libération de tout le continent africain.

Notre gouvernement fort – national – populaire, sera le salut de ce pays.
J’invite tous les citoyens congolais, hommes, femmes et enfants de se mettre résolument au travail, en vue de créer une économie nationale prospère qui consacrera notre indépendance économique.

Hommage aux combattants de la liberté nationale !
Vive l’Indépendance et l’Unité africaine !
Vive le Congo indépendant et souverain ! »

dissabte, 8 de gener del 2011

Converses

Butembo, R.D.Congo 23-12-2010

- (Guarda d'una casa pròxima) Bona tarda, senyora.
- (Elena) Bona tarda senyor, com anem?
- G: molt bé gràcies, i vostè?
- E: molt bé, gràcies. Ah! Per cert, no és senyora, és senyoreta.
- G: Ah sí?!?! (d'un revolt s'aixeca abandonant la posició relaxada mantinguda en tot moment i es dirigeix ràpidament darrera nostre dient) Aleshores, perdoni senyoreta, podriem parlar un moment?
- E: no gràcies, avui no tinc temps :)

****************************************************************************************
- (Noi desconegut que es presenta al despatx) Bon dia.
- (Elena) Bon dia, què tal?
- N: Molt bé gràcies, i vostè?
- E: També molt bé, gràcies. Passa passa, no et quedis a la porta.
- N: Gràcies. Jo sóc Kambale Michel Mukesyayira, estudiant. I vosté?
- E: (mentre encaixem les mans) Jo sóc Elena Romagosa, col·laboro amb la xarxa Gadhop. 
- N: D'acord, gràcies. Perdoni, vosté sap quan torna a obrir la biblioteca?
- E: doncs...mmm...suposo que estarà tancada fins després de festes, no ho sé segur, però com Gadhop està de vacances fins el dia 5 segurament la biblioteca també. En tot cas es millor confirmar-ho amb el guarda, que és qui resta aquí.
- N: Ah, d'acord, li ho preguntarè. Així doncs, vosté treballa a Gadhop?
- E: Més o menys, estic fent una colaboració.
- N: en quina matèria?
- E: en comunicació.
- N: vosté d'on ve?
- E: sóc catalana.
- N: ah...catalana?...
- E: sí, de Barcelona, saps? 
- N: ah sí, ja ho veig. Molt bé.....així doncs la biblioteca estarà tancada fins després de festes? És una llàstima... 
- E: crec que sí, però verifica-ho amb el guarda que és qui ho sap. 
- N: Sí ho faré.
- E: d'acord doncs, bona sort i bon nadal Michel.
- N: moltes gràcies, per vosté també, bon nadal....mmm....com era el nom? 
- E: És Elena, i gràcies. 
- N: Espera't el vaig a escriure (treu el mòbil)...d'acord, Helena escrit així? 
- E: no, esborra la “h”. Exacte així. 
- N: i aleshores, el número és?

(val a dir que li treia almenys deu anys al nano)

- E: aaah....sí? El número de telèfon dius? Sí, és clar, et puc donar el telèfon del despatx o sinó, millor, el telèfon del meu marit? Va bé? 
- N: ah...bo....no, si estàs casada....és millor que no em donguis el número... 
- E: sí, jo també ho penso. Per altre banda, si dono el meu número de telèfon normalment l'altre persona s'en recorda del meu nom, com a mínim.
- N: (mirada humil) Sí, és veritat. (vacil·la si començar a sortir)
- E: ok, aleshores gràcies i bona sort. 
- N: Sí, moltes gràcies. 
- E: Fins aviat. 
- N: Fins aviat.


Conversaciones
Butembo, R.D.Congo 23-12-2010

- (Guardian de una casa próxima) Buenas tardes, señora.
- (Elena) Buenas tardes señor, ¿cómo está?
- G: muy bién, gracias, ¿y usted?
- E: muy bién gracias. Ah ! Por cierto, no es señora, es señorita.
- G: Ah sí?!?! (de golpe se levanta abandonando la posición relajada mantenida en todo momento y empieza a andar hacía a mi a toda prisa). Entonces, disculpe señorita, ¿podríamos hablar un momento?
- E: no gracias, hoy no tengo tiempo :).
****************************************************************************************
- (Chico desconocido que se presenta en el despacho) Buenos días.
- (Elena) Buenos días, qué tal?
- C: Muy bién gracias, ¿y usted?
- E: También muy bién, gracias. Pasa, pasa, no te quedes en la puerta.
- C: Gracias. Yo me llamo Kambale Michel Mukesyayira, estudiante. ¿Y usted?
- E: (mientras nos damos la mano) Yo me llamo Elena Romagosa, colaboro con la red Gadhop.
- C: De acuerdo, gracias. Disculpe, ¿usted sabe cuando volverá a abrir la biblioteca?
- E: pues....mmm.....supongo que estará cerrada hasta después de fiestas, no lo sé seguro, pero como Gadhop está de vacaciones hasta el día 5 seguramente la biblioteca también. En cualquier caso, mejor confirmarlo con el guarda, que es quién permanece aquí.
- C: Ah, de acuerdo, se lo preguntaré. Así pues, ¿usted trabaja en gadhop?
- E: Más o menos, estoy haciendo una colaboración.
- C: ¿en qué materia?
- E: en comunicación.
- C: ¿y usted, de dónde viene?
- E: soy catalana.
- C: ah...¿catalana?...
- E: sí, de Barcelona, ¿sabes?.
- C: ah sí, ya veo. Muy bién....entonces ¿la biblioteca estará cerrada hasta después de fiestas? Es una lástima....
- E: creo que sí, pero compruebalo con el guarda que es quién lo sabe.
- C: Sí lo haré.
- E: de acuerdo entonces, buena suerte y feliz navidad Michel.
- C: muchas gracias, para usted también, feliz navidad....mmm...¿cómo era el nombre?
- E: Es Elena, y gracias.
- C: Espera, voy a escribirlo (saca el móvil)...de acuerdo, Helena ¿escrito así?
- E: no, borra la “h”. Exacto así.
- C: entonces, ¿el número es?

(hay que puntualizar que como mínimo yo le sacaba 10 años al chaval)
- E: aaah....sí? El número de teléfono dices? Sí, claro, te puedo dar el número del despacho o, sino, ¿mejor el teléfono de mi marido? Va bién?
- C: ah...bueno....no, si estás casada....es mejor que no me des el número...
- E: sí, yo también lo pienso. Por otro lado, si doy mi número de teléfono normalmente la otra persona se acuerda de mi nombre, como mínimo.
- C: (mirada humilde) Sí, es verdad. (vacila si empezar a irse)
- E: ok, entonces gracias y buena suerte.
- C: Sí, muchas gracias.
- E: Hasta pronto.
- C: Hasta pronto.


Conversations
Butembo, R.D.Congo 23-12-2010
  • (Gardien d'une maison voisine) Bonjour, madame.
  • (Elena) Bonjour monsieur, ça va?
  • G: ça va, et vous?
  • E: ça va, merci. Ah! Mais, n'est pas madame, c'est mademoiselle.
  • G: Ah oui?!? (Tout d'une, en laissant la position détendue qu'il a soutenu en tout moment et commence à venir vers nous rapidement) Alors, excusez-moi mademoiselle, est-ce que on peut parler un moment?
  • E: Non merci, aujourd'hui je n'ai pas le temps :).
******************************************************************************************
  • (Garçon inconnu qui se présenté au bureau) Bonjour.
  • (Elena) Bonjour, ça va?
  • G: ça va, et vous?
  • E: ça va, merci. Mais, entré, en restes pas à la porte.
  • G: Merci. Je suis Michel Kambale Mukesyayira, étudiant. et vous?
  • E: (tout en se serrent la main) Je suis Elena Romagosa, je collabore avec le réseau Gadhop.
  • G: ok, merci. Excusez-moi, vous savez quand la bibliothèque serait ouverte?
  • E: Donc...mmm... je suppose qu'il sera fermé jusqu'à après les fêtes, je ne sais pas bien, mais comme Gadhop est en congé jusqu'au 5 janvier, probablement la bibliothèque est aussi en congé. En tout cas il est préférable de le confirmer avec le gardien qui fait la permenance.
  • G: Ah, ok, je vais lui demande. Alors, vous travaillez à Gadhop?
  • E: Plus ou moins, je fais une collaboration.
  • G: dans quel domaine?
  • E: c'est dans la communication.
  • G: et, vous venez d'où?
  • E: Je suis catalane.
  • G: ...ah...¿catalane?
  • E: Oui, de Barcelone, vous savez?
  • G: Ah oui, je vois. D'accord.....alors la bibliothèque sera fermée jusqu'à après les vacances? C'est domage...
  • E: Je pense que oui, mais il faut le vérifier avec le gardien qui est qui sait.
  • G: Oui je le ferai.
  • E: Alors, bonne chance et Joyeux Noël Michel.
  • G: merci beaucoup, à vous aussi, Joyeux Noël ....mmm.... le nom c'est comment?
  • E: c'est Elena, et merci.
  • G: Attendez, je vais l'écrire (il prend son téléphone)... d'accord, Helena comme ça?
  • E: Non, effacer le "h". ok, comme ça.
  • G: et alors, le numéro c'est quel?
  • (Il faut dire que je le depasse au moins 10 ans ce mec)
  • E: Aaah....oui? Le numéro de téléphone disez-vous? Oui, bien sûr, je peut te donner le numéro du bureau, ou sinon, plutôt le numéro de mon mari? C'est bon?
  • G: Ah...bon.... si vous êtes marié.... est meilleur de en donner pas le numéro...
  • E: Oui, je pense aussi. D'autre part, si je donne mon numéro de téléphone, l'autre personne se souvient habituellement de mon nom, au moins.
  • G: (regarde humble) Oui, c'est vrai. (Hésite si sortir)
  • E: ok, alors merci et bonne chance.
  • G: Oui, je vous remercie.
  • E: à bientôt.
  • G: à bientôt.

divendres, 24 de desembre del 2010

Un racó de món anomenat Butembo




R.D.Congo 20-11-2010

Fa just una setmana que vaig arribar a Butembo, la principal ciutat comercial de l'est de la República Democràtica del Congo i la segona ciutat de la província Kivu Nord. S'estima que hi viuen unes 600.000 persones, tot i que les estadístiques més fiables són de fa més de 10 anys. Butembo històricament va ser un centre comercial al cor de l'Àfrica, un punt clau de trobada, intercanvi o de pas dels comerciants àrabs, tot i que curiosament només fa una desena d'anys que va ser reconeguda oficialment com a ciutat. Tot i la seva importància com a enclavament econòmic, la ciutat no té xarxa elèctrica, tampoc cap carrer asfaltat ni aigua potable. Un dels companys de feina, nascut aquí, comenta resignat en broma, “nosaltres només coneixem l'asfalt i l'electricitat pels llibres”.

Butembo m'agrada.
És viu, actiu, intens, ple arrebossar, extens per evitar ser dens, inquiet, mogut, popular, canviant en detalls, estable des de l'aire, ciutat cap enfora, barriades cap endins.
És desordenat a priori, fins que comences a percebre i entendre les dinàmiques internes d'ordenació diferents a les que estàs acostumat.
És un impacte visual permanent, els estampats africans dels vestits femenins es confonen amb les acolorides façanes de les botigues, edificis, paradetes improvisades -o no?...- que trobes cada mig metre.
És sorollós i silenciós a la vegada, a qualsevol racó descobreixes una ràdio, la gent camina pel carrer amb els petits transistors a la mà (a vegades arrapats a l'orella perquè les piles s'estan acabant....), sovint et creues amb dones que canten mentre caminen, o potser avui és dissabte i afines l'orella per escoltar els cants unísons de l'església de més enllà, mentre la teva oïda ja s'ha acostumat al soroll constant dels generadors....
Butembo és verd i marró, un verd vital de la riquesa natural que la pluja alimenta gairebé cada dia, quan arriba de sobte, capritxosa. El contrast el trobes amb el marró de la terra, un marró rogenc, o un marró sorrenc, o un marró enfangat, però sempre un marró que transpira força a cada centímetre...i és el mateix que et trobes als baixos dels pantalons en arribar a casa.

Als dos dies d'arribar, la mare em va escriure el primer e-mail, em demanava “explica'ns com és aquest racó de món on has anat a parar”... no hagués trobat millors paraules per descriure'l. Quan et documentes abans de venir tens la sensació que et dirigeixes a un centre relativament important...quan hi arribes, les sensacions mentals, visuals, espirituals físiques i sentimentals sens dubte et situen en això: en un racó de món anomenat Butembo.
Iniciem descoberta :).



Un rincón de mundo llamado Butembo
R.D.Congo 20-11-2010

Hace justo una semana que llegué a Butembo, la principal ciudad comercial del este de la República Democrática del Congo y la segunda ciudad de la provincia Kivu Norte. Se estima que viven unas 600.000 personas, aunque las estadísticas más fiables son de hace más de diez años. Butembo históricamente fue un centro comercial en el corazón de África, un punto clave de encuantro, intercambio o de paso de los comerciantes árabes, aunque curiosamente sólo hace unos diez años que fue reconocida oficialmente como ciudad. Aún de su importancia como enclave económico, la ciudad no dispone de red eléctricaa, tampoco ninguna calle asfaltada ni agua potable. Uno de los compañeros de trabajo, nacido aquí, comenta resignado en broma, “nosotros sólo conocemos el asfalto y la electricidad por los libros”.

Butembo me gusta.
Es vivo, activo, intenso, lleno a rebosar, extensopara (evitar ser denso), inquieto, movido, popular, cambiante en detalles, estable desdel aire, ciudad para afuera, barrios para adentro.
Es desordenado a priori, hasta que empiezas a percibir y entender las dinámicas internas de ordenación diferentes a las que estás acostumbrado.
Es un impacto visual permanente, los estampados africanos de los vestidos femeninos se confunden con las acoloridas fachadas de las tiendas, edificios, paraditas improvisadas -o no?...- que te encuantras cada medio metro.
Es ruidoso y silencioso a la vez, en cualquier rincón descubres una radio, la gente anda por la calle con pequeños transistores en la mano (a veces pegados a la oreja porque las pilas estan a punto de acabarse...), a menudo te cruzas con mujeres cantando mientras andan, o a lo mejor hoy es sábado y agudizas la oreja para escuchar los cantos unísonos de la iglesia de por allá, mientras tu oído ya se ha acostumbrado al ruído constante de los generadores...
Butembo es verde y marrón, un verde vital de la riqueza natural que la lluvia alimenta casi a diario, cuando llega de golpe, caprichosa. El contraste lo encuentras con el marrón de la tierra, un marrón rojizo, o un marrón arenoso, o un marrón de barro, pero siempre un marrón que transpira fuerza a cada centímetro... y es el mismo que te encuentras en los bajos de los pantalones al llegar a casa.
A los dos días de llegar, mi madre me escribió el primer e-mail, me pedía “explicanos cómo es este rincón de mundo dónde has ido a parar...” no hubiera encontrado mejores palabras para describirlo. Cuando te documentas antes de venir, tienes la sensación que te diriges a un centro relativamente importante...cuando llegas, las sensaciones mentales, visuales, espirituales, físicas y sentimentales sin duda alguna te situan en esto: en un rincón de mundo llamado Butembo.
Iniciamos descubierta :).

Un recoin du monde appelé Butembo
R.D. Congo 20-11-2010
Il y a une semaine que je suis arrivé à Butembo, la principale ville commerciale de l'Est de la RDC et la deuxième ville de la province Nord-Kivu. Environ 600.000 personnes y vivent, même si les statistiques plus fiables sont de plus de 10 ans. Butembo a été historiquement un centre commercial au coeur de l'Afrique, une importante point de réunion, d'échange ou au passage des commerçants arabes, bien que curieusement il ya seulement dix ans elle a été officiellement reconnue comme une ville. En dépit de son importance comme une enclave économique, la ville n'a pas de réseau d'électricité, ni route goudronnée et non plus de l'eau potable. Un des collègues de travail, nés ici, dit en plaisantant avec résignation, «nous ne connaissons que la route et de l'électricité pour les livres."

J'aime Butembo.
Il est vivante, active, intense, plein à déborder, vaste pour éviter être dense, inquiète, agité, populaire, changent en les détails, stable depuis l'air, ville vers l'extérieur, quartiers vers l'intérieur.
Malpropre d'abord, jusqu'à toi commences à percevoir et à comprendre la dynamique interne d'organisation différente de ce que tu êtes habitué.
Il s'agit d'un impact visuel permanent, les coleurs africaines des robes fémmenins se mêlent aux façades colorées des magasins, des bâtiments, étals imprivisés -ou non?...- dans chaque mètre et demi.
Il est bruyant et silencieux à la fois, n'importe quel coin vous découvrirez une radio, les gens marcher dans la rue avec des transistors petits dans la main (parfois «collés» à l'oreille parce que les piles sont en train de finir ....), souvent tu peut te croissé avec des femmes qui chantent tout en marchant, ou peut-être aujourd'hui est samedi et si tu affines t'oreille pouvez entendre les chansons d'une seule voix de l'église au-delà, tandis que votre oreille est déjà habitué à des bruits constants de générateurs....
Butembo est vert et brun, un vert vitale de la richesse naturelle qui se nourrit de la pluie presque tous les jours quand elle tombe tout à coup, capricieux. Le contraste arrive avec le brun de la terre, ou brun rougeâtre, brun de sable ou brun boueux, mais toujours d'un brun qui respire la force ... et est le même que tu trouves dans le bas du pantalon de retour à la maison.

Après deux jours d'arriver, ma mère a écrit le premier e-mail et m'a demandé: «il faut nos dire c'est comme ce recoin du monde où tu est allé"... n'aurait pas trouvé de meilleurs mots pour le décrire. Lorsque vous lisez avant de venir, vous sentez que vous allez dans un centre relativement important... quand vous y arrivez, la sensation mentale, visuelle, spirituel, physique et émotionnelle sans aucun doute vous mettre en ceci: dans un recoin du monde appelé Butembo.
On commence la découverte :).

Tornar...


Vallirana (Catalunya) 23-10-2010

Algú de vosaltres em va preguntar fa poc com era el moment de marxar per un temps, o sigui què et passava per dins en aquelles últimes hores en que vas dient “fins aviat” a la teva gent i als teus espais. Em preguntaves “deu ser difícil oi?”. La veritat és que no ho és, almenys per mi gens, perquè quan marxo estic tan plena d'il·lusió per tot el que m'espera, que marxar val la pena. Evidentment suposo que el factor més important és que es tracta d'un “fins aviat”, per tant la nostàlgia i l'enyorança no tenen cabuda en aquestes hores.
A mi el problema se'm presenta ara mateix, en aquests moments, aterro, després de quatre mesos fora tampoc és massa, retrobo amb molta estima la família, les abraçades amb els amics, la magnífica sensació de plenitud quan entres a casa, l'espai que sento més meu...les primeres hores són d'un somriure ampli i permanent. Però passats dos dies arriba el desconcert. Hi ha quelcom que no encaixa en tu, o potser ets tu? Que carai passa?....estàs a casa, amb la teva gent, on hi tens les teves arrels...perquè no et sens plena?
Se'm fa impossible explicar exactament de què es tracta. Impossible ni tan sols de descriure la sensació...
Suposo que no som del tot conscients de com ens arriba a influir el nostre entorn. Et sembla que ets la mateixa que fa cinc dies estaves a l'altre punta del món, que realment el teu dia a dia no canvia tant, t'acostumes a estar allà, i quan tornes aquí ja estàs acostumat, de fet ho hauries d'estar més que en cap altre lloc, aquí és on has nascut. Però hi ha quelcom dins teu que no encaixa, inconscientment no hi ets tota, hi ha una part que ja no està a gust amb certes coses d'aquí, és una espècie de rebuig contradictori que sents dins teu. I el sents i no saps com interpretar-lo, i encara menys explicar-lo.

Estic aterrant. Ainda. (encara)
Un dia em van explicar que dins la nostra ment hi tenim quatre “parts”: (1) una que coneixem i que mostrem, (2) una que coneixem i que no mostrem, (3) una que no coneixem o que no en som conscients però que mostrem als demés, i (4) una que no en som conscients i que tampoc mostrem, almenys en situacions “normals”. Crec que és alguna d'aquestes dues últimes -potser les dues- la que se m'està removent aquests dies...

Ahir estava sopant amb les amigues de tota la vida, i estava la mar de bé, i feliç de ser-hi, de tornar-les a trobar...però en certs moments la meva ment, i el meu esperit, desconnecta i em fa viatjar ben lluny, tant lluny que no sento que estigui íntegra al mateix lloc on es troba el meu cos. I no és una sensació de malestar. No sabria dir quin tipus de sensació és, però els teus ulls ja no són els mateixos. I el teu cap va i ve d'un continent a un altre preguntant-te constantment quina és exactament la diferència entre una situació i l'altre. Preguntant-te què carai canvia de forma tant profunda entre un sopar a Barcelona i un sopar a Beira. Potser el canvi més important ets tu. O no. Potser el que canvia és quelcom al que no li fas prou atenció. Una suma de petits factors que passen desapercebuts.

La idea que més clarament em ronda pel cap és que no estic sencera. Alguna part de mi és nega a establir-se aquí, a romandre pacífica. Molts em dieu que tinc el “mal d'Àfrica”. Impossible d'explicar, però reconeixible per tots a primera vista.
En tot cas em sento feliç d'estar aquí, a casa. I també d'haver estat allà, a casa també. Això sí que ho reconec amb claredat, no en tinc cap dubte.

Potser simplement és nostàlgia....simplement saudades....



Volver...
Vallirana (Catalunya) 23-10-2010

Alguno de vosotros me preguntó hace poco cómo era el momento de partir por un tiempo, o sea qué te passaba por tu interior en esas últimas horas en que vas diciendo “hasta pronto” a tu gente y a tus espacios. Me preguntabas “debe de ser difícil, verdad?”. La verdad es que no lo és, al menos para mi nada, porque cuando me voy estoy tan llena de ilusión por todo lo que me espera, que partir vale la pena. Evidentmenete imagino que el factor más importante es que se trata de un “hasta pronto”, por lo tanto la nostalgia y la añoranza no tienen cabida en estas horas.

A mi el problema se me presenta ahora mismo, en estos momentos, aterrizo, después de 4 meses fuera tampoco es demasiado, rencuentro con mucha estima la família, los abrazos con los amigos, la magnífica sensación de plenitud cuando entras en casa, el espacio que siento más mío...las primeras horas son de una sonrisa ámplia y permanente. Pero pasados dos días llega el desconcierto. Hay algo que no encaja en ti, ¿o a lo mejor eres tú? ¿Qué carai pasa?... estás en casa, con tu gente, dónde tienes tus raíces...porqué no te sientes plena?
Se me hace imposible explicar exactamente de qué se trata. Imposible ni tan solo describir la sensación...
Supongo que no somos del todo conscientes de como nos llega a influir nuestro entorno. Te parece que eres la misma persona que hace cinco días estabas en la otra punta del mundo, que realmente tu día a día no cambia tanto, te acostumbras a estar allí, y cuando vuelves aquí ya estás acostumbrado, de hecho lo deberías estar más que en cualquier otro lado, aquí és dónde has nacido. Pero hay algo dentro de ti que no encaja, inconscientemente no estás toda, hay una parte de ti que ya no está a gusto con ciertas cosas de aquí, es una especie de rechazo conttradictorio que sientes dentro de ti. Y lo sientes y no sabes como interpretarlo, y aun menos explicarlo.
Estoy aterrizando. Ainda. (aún)
Un día me explicaron que dentro de nuestra mente tenemos cuatro “partes”: (1) una que conocemos y que mostramos, (2) una que conocemos y que no mostramos, (3) una que no conocemos o de la que no somos conscientes pero que mostramos a los demás y (4) una que no conocemos y que tampoco mostramos a los demás, al menos en situaciones “normales”. Creo que es alguna de estas dos últimas -puede que las dos- que se me está removiendo estos días...
Ayer estaba cenando con las amigas de toda la vida, y estaba la mar de bién, y feliz de estar, de volverlas a encontrar... pero en ciertos momentos mi mente, mi espíritu, desconecta y me hace viajar muy lejos, tan lejos que no siento que esté íntegra en el mismo sitio donde se encuentra mi cuerpo. Y no es una sensación de malestar. No sabría decir qué tipo de sensación es, pero tus ojos ya son los mismos. Tu mente va y viene de un continente al otro preguntandote constantemente cual es exactamente la diferencia entre una situación y la otra. Preguntandote qué carai cambia de forma tan profunda entre una cena en Barcelona y una cena en Beira. Puede que el cambio más importante eres tú. O no. A lo mejor lo que cambia es algo lo cual no haces suficiente atención. Una suma de pequeños factores que pasan desapercibidos.
La idea que más claramente me viene a la mente es que no estoy entera, Alguna parte de mi se niega a establirse aquí, a permanecer pacífica. Muchos me decís que tengo el “mal de África”. Imposible de explicar, pero reconocible por todos a primera vista.
En cualquier caso me siento feliz de estar aquí, en casa. Y también de haber estado allí, en casa también. Eso sí que lo reconozco con claredad, no tengo ninguna duda.

A lo mejor simplemente es nostalgia...simplemente saudades...



Retour...
Vallirana (Catalunya) 23-10-2010

Quelqu'un d'entre vous m'a demandé récemment comment est, qu'est-ce que je sens, au moment de partir pour un certain temps, donc ce qui s'est passé dans ton interieur en ces dernières heures, quand vous dites "à bientôt" à votre gens et a votre espace. Tu m'as demandé «doit être dure, n'est-ce pas?». La vérité est qu'il n'est pas, au moins pour moi du tout, parce que quand je parts, je suis plein d'enthousiasme pour tout ce qui m'attend, il vaut la peine partir. Évidemment, je suppose que le facteur le plus important est qu'il s'agit d'un «à bientôt», de sorte que la nostalgie et le désir n'ont pas leur place dans ces heures.

Pour moi le problème arrive en ce moment, j'atterris, au bout de quatre mois sur ce n'est pas trop, le recontre de la famille avec beaucoup d'amour, des embrasses avec des amis, le merveilleux sentiment de plénitude lorsque je rentre chez moi, l'espace que je me sens plus à moi ... les premières heures sont un grand sourire permanente. Mais après deux jours vient la confusion. Est-ce que quelque chose ne vais pas bien, ou peut-être que c'est moi? Qu'est-ce que ça passe?.... tu est chez toi, avec tes gens, où tu as tes racines... pouquoi tu n'est pas plein?

Il m'est impossible d'expliquer exactement ce qu'il est. Impossible de décrire même la sénsation...

Je suppose que nous ne sommes pas pleinement conscients de la façon dont on nos arrive à influencer l'environnement. Penses-toi que tu est le même qu'il y a 5 jours tu étais à l'autre côté du monde et que ne change pas vraiment votre jour à jour, tu t'habitues à vivre là-bas, et revenir ici où tu est déjà habitué, en fait, il devrait probablement être plus que partout ailleurs, c'est ici que vous êtes né. Mais il ya quelque chose en vous qui ne rentre pas, inconsciemment tu n'est pas entière, il ya une partie qui n'est plus à l'aise avec certaines choses ici, est une sorte de rejet contradicteur que vous sentez en vous. Tu le sens mais ne sais pas comment l'interpréter, et encore moins l'expliquer.

Je suis d'atterrissage. Ainda. (encore)
Un jour, on m'a dit que dans notre tête nous avons quatre «parties»: (1) l'une qui nous savons et que montrons, (2) une qui nous savons mais ne montrons pas, (3) autre qui ne savons pas -ou nous ne sommes pas conscients- mais que nous montrons aux autres et (4) une que ni savons pas ni montrons pas, au moins dans des situations «normales». Je pense que c'est un de ces deux derniers, peut-être le deux, qui ces sont agitées en moi ces jours-ci...

Hier, je dînais avec les amis de toute la vie, j'étais bien, et heureux d'être là, de retour pour les trouver... mais en quelques moments ma tête déconnecte et elle ma fait voyager très loin, tan loin que je ne suis pas sûre d'être integre dans le même indroit où est mon corps. N'est pas un sentiment de malaise. Je ne sais pas quel genre de sentiment est, mais mon yeux ne sont pas les mêmes. Et ta tête va et vient d'un continent à l'autre pendant que ta demands constamment ce qui est exactement la différence entre une situation et un autre. Ta demands ce quoi le changement de manière très profond entre un dîner à Barcelone et un dîner à Beira. Peut-être le plus grand changement étes vous. Ou pas. Peut-être qui change, c'est quelque chose que vous n'avez pas faites attention. Une petite quantité de facteurs qui passent inaperçus.

L'idée que plus clairement ronde dans ma tête, c'est que je ne suis pas tout. Une partie de moi refuse de s'installer ici, de rester pacifique. Beaucoup disent que j'ai le "mal d'Afrique." Impossible à expliquer, mais reconnaissable à première vue.

En tout cas je suis heureux d'être ici chez moi. Et d'étais là, à la maison aussi. Ça je reconnais clairement, pas de doute.

Peut-être que c'est tout simplement la nostalgie....simplement saudades...