ESSENT miro, palpo, jugo, sento, experimento, escolto, m'escapo, m'aturo, torno... fins a trobar l'ESSÈNCIA.
SIENDO miro, palpo, juego, siento, experimento, oigo, me escapo, me paro, vuelvo...hasta encontrar la ESENCIA.
EN ÉTANT regarde, palpe, joue, sens, expérimente, écoute, m'échappe, m'arrête, retourne...jusqu'à trouver l'ESSENCE.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Capulana


Moçambique, 19-08-2010

Capulanes religioses: en motiu del Papa Joan Pau II
Capulana, en diuen símbol de la dona africana.
“Ela acompanha todas as etapas da nossa vida:
com ela recebemos o recémnascido;
com ela fazemos o traje para todas as idades;
é mortalha, lenço, lençol e manta;
Com ela se amarra o bebé nas costas,
se faze uma trouxa de legumes
e se amarra um feixe de lenha.
É a funçao práctica que dá, a este pedaço de pano,
uma caracteristica muito peculiar.
Capulana é o símbolo da mulher moçambicana, da mulher africana”.

Expliquen que n'hi ha dos tipus: “vemba” per a ús quotidià i fa entre 1,50 i 1,80 metres, i la “mucume” la cermonial de 2 metres, que “leva uma venda branca pegada o meio”.

“A capulana simboliza o poder femenino:
é sinonimo de castidade: na hora do conselho da adolescente, as mães recomendan: “minha filha, amarra bem tua capulana, para caminhar segura de pernas sempre juntas”.

“Ela é uma mulher de capulana firme” para simbolizar o poder e a dignidade d'ela.

“Amarra bem a capulana” na hora de grandes desafios.

As mulheres mais velhas sopram baixinho nos ouvidos das mais novas: mulher, leva sempre a capulana, porque nunca sabes onde seras dormida”.




Capulana (tissu)
19-08-2010

Capulana, on dit le symbol de la femme de l'Afrique.

«Elle accompagne chaque étape de notre vie:
avec elle on reçu le nouveau-né;
avec elle on fait l'habille pour tous les âges;
est linceul, écharpe, drap et couverture;
Avec elle on enveloppes le bébé dans le dos,
on faites un paquet de légumes;
et faire un paquet de bois.
C'est la fonction pratique qui donne à ce morceau de tissu,
une caractéristique très particulière.
Capulana est le symbole de femme mozambicaines, du femme africaine.»



Capulanes polítiques: "Guebuza hoje" en honor al president de Moçambic

On explique qu'il ya n'a deux types: "Vemba" pour usage quottidienne et mesures entre 1,50 et 1,80 m, et la "mucume", céremonial de 2 métres qui porte une vente blanche à travers l'empreinte.

«Le capulana symbolise le pouvoir féminin:
est synonyme de chasteté: lorsque le conseil des mères des adolescentes, elles recommendent: «Ma fille n'a attacher votre capulana bien, sûr de marcher les jambes ensemble pour toujours."

"Elle est une femme de capulana ferme" pour symboliser la puissance et la dignité d'elle.

"Attaches ta capulana bien" en le moment des grands défis.

Les femmes âgées sont souffler doucement dans les oreilles des jeunes: "femme, conduit toujours à capulana avec toi, parce que vous ne savez jamais où seras endormi" ».


Primer plat: surrealisme


Moçambique, 20-06-2010

Pel que estic experimentant, tots els inicis de viatge de llarga durada estan tenint per mi altes dosis de moments surrealistes. Sí sí, aquells moments en que encara no ets conscient d'on tens els peus i de cop i volta te'n arriba una que et fa sentir extraterrestre....com si fossis d'un altre planeta...

Resulta que avui és diumenge, primer dia a Beira, situant-me, instal·lant-me, perdent-me per una casa amb una curiosa distribució de l'espai, descobrint el món a l'altre cantó de la finestra, reconeixent olors, plantes, retrobant-me amb l'escalfor del sol africà...em truca la Marina – el meu primer contacte a Beira, una italiana ben trempada – i em convida a veure un partit de futbol del Mundial de Sud-Àfrica. Accepto encantada, no tant per l'esdeveniment esportiu tele-visat sinó per sortir i començar a conèixer l'entorn.

Als dos minuts de pujar al cotxe mentre anem xerrant amb el meu insuficient “portunyol”, sento un “biiiip” que surt d'alguna part de l'interior del cotxe, i veig que ella sense desviar la vista del davant, s'ajup una mica i toca alguna cosa sota el seient....passat un minut “biiiiip” altre cop, i ella que dirigeix la mà cap a sota el volant....no ho entenc....que carai és això? Un dia després, quan el “biiip” ja sé que no són imaginacions meves li pregunto directament: resulta que és un sistema antirobatori. Cada cop que engegues el cotxe sonaran tres “biiiiips”, i cada un es correspon a tocar un botó amagat. Sinó els toques el cotxe es para i no arrenca. Me la quedo mirant i em sembla realment tret d'una pel·lícula del futur....surrealista allà al mig de Moçambic! En tot cas, ho trobo una gran idea.

Arribem a casa les amigues, que resulten ser cinc monges italianes encara més trempades que la Marina, amb aquella gran vitalitat de totes les religioses que he conegut que porten mitja vida a l'Àfrica, totes assegudes en rodona al voltant d'un diminut televisor, les presentacions es queden a mitges perquè de cop i volta es posen a cridar com si al mateix camp estiguéssim ja que la selecció italiana gairebé marca un gol....ho rematen traient la trompeta - que fa aquell so estrepitós que tots sabeu- amb els colors d'Itàlia que han portat de la veïna Sud-Àfrica. M'assec un pèl indecisa, entre divertida i espantada de la situació. Sense parar de parlar ràpidament amb un italià del que amb prou feines entenc “mamma miaaaaaa”.....la que em queda a la dreta de cop és gira tota vigorosa i em diu “quieres?” a la mà hi té una ampolla de plàstic de litre i mig l'etiqueta de la qual posa “DON SIMON. ¡Sangría! ¡Qué alegría!”....no reacciono....5 monges, forofes fins la medul·la del futbol, bevent Sangría Don Simón...un diumenge qualsevol a Moçambic....surrealista! (Val a dir que enseguida em van mostrar que dins l'ampolla hi havia suc de pinya....i al cap de mitja hora la veritat és que jo també vaig començar a dir “mama mia” quan Itàlia tocava la pilota....va ser ben divertit. Tot i que Itàlia va perdre.)

En acabat, marxem i em dóna una petita volta per la ciutat, fosca ja. Arribem a una “mega” estació de trens, m'explica que és de l'època dels portuguesos, està en perfecte estat, hi entrem i veiem les diverses vies, tots els espais disposats per acollir una gran quantitat de trens, passatgers...un vestíbul immens....i m'explica que actualment només hi surt un tren per setmana. I de mercaderies. Aquest surrealisme ja el començo a conèixer, realitat africana davant del passat colonitzador (i explotador) sense mesura. El que sí em sembla surrealista és quan al cap d'uns dies m'explica que a l'hospital -ella és doctora- de quan en quan arriba algun ferit per accident de tren....aquest mateix que passa només un cop per setmana....

Després passem per casa seva i.....en un tres i no res em té enfilada canviant diverses bombetes que fa dies no li funcionen. Val a dir que canviar una bombeta en terres africanes gairebé sempre es tradueix en un trencaclosques de mobles: els sostres són alts, quasi mai trobaràs una escala dins les cases, per tant, sobre la taula hi col·loques una cadira, on t'enfiles, i sinó hi arribes -que és sovint- sobre la taula una altre taula, per exemple la que tens pel cafè, davant dels sofàs....

Potser explicat així no sembla res d'especial, però us asseguro que ni 24 hores feia que estava a Moçambic, amb tot l'impacte visual i auditiu acumulat, el biiip, les italianes de la sangría i de postres “tetris” de mobles....vaig arribar a casa sense saber ben bé a quin país havia aterrat. Això sí, amb un bon somriure :).


Primer plato: surrealismo.
20-06-2010

Por lo que estoy experimentando, todos los inicios de viaje de larga durada estan teninedo para mi altas dosis de momentos surrealistas. Sí, sí, esos momentos en los cuales aún no eres consciente de donde tienes los pies y de golpe y porrazo te acontece algo que te hace sentir extraterrestre...como si fueras de otro planeta...

Resulta que hoy es domingo, primer dia en Beira, situandome, instalandome, perdiendome en una casa con una curiosa distribución del espacio, descubriendo el mundo que hay al otro lado de la ventana, reconociendo olores, plantes, rencontrandome con el calor del sol africano...me llama Marina – mi primer contacto en Beira, una italaiana muy marchosa – y me invita a ver un partido de futbol del Mundial de Sur-África. Acepto encantada, no tanto por el acontecimiento deportivo televisado sino por salir y empezar a conocer el entorno.

A los dos minutos de subir al coche mientras vamos charlando con mi insuficiente “portuñol”, oigo un “biiiip” que sale de alguna parte del interior del coche, y veo que ella sin desviar la vista ni la conversación, se inclina un poco y toca alguna cosa debajo el asiento...pasado un minuto “biiiip” otra vez, y ella que dirige la mano hacia debajo el volante...no lo entiendo...¿que carai es eso? Al día siguiente, cuando el “biiiip” ya sé que no son imaginaciones mías, le pregunto directamente: resulta que es un sistema antirobo. Cada vez que enciendes el coche sonaran tres “biiiiips”, y cada uno se corresponde a tocar un botón escondido. Sino los tocas el coche se para y no arranca. Me la quedo mirando y me parece realmente sacado de una película del futuro...surrealista allí en medio de Mozambique! En cualquier caso, lo encuentro una gran idea.

Llegamos a casa de las amigas, que resultan ser cinco monjas italianas aún más marxosas que marina, con esa gran vitalidad de todas las religiosas que he conocido que llevan media vida en África, todas sentadas en redonda alrededor de un diminuto televisor. Las presentaciones se quedan a medias porque de repente se ponen a chillar como si en el mismo campo estuviéramos, ya que la selección italiana casi marca un gol...lo rematan sacando la trompeta – que hace ese ruido estrepitoso que todos sabeis- con los colores de Italia que han traído de la vecina Sur-áfrica. Me siento un poco indecisa, entre divertida y asustada de la situación. Sin parar de hablar rápidamente con un italiano del que difícilmente entiendo “mamma miaaaaaaa”...la que queda a mi derecha de golpe se gira toda vigorosa y me dice “queres?”, en su mano sostiene una botella de plástico de litro y medio la etiqueta de la cual indica “DON SIMON. ¡Sangría! ¡Qué alegría!”... no doy crédito....no reacciono....5 monjas, forófas hasta la médula del futbol, beviendo sangría Don Simón....un domingo cualquiera en Mozambique...surrealista! (Hay que decir que enseguida me mostraron que dentro la botella había zumo de piña...y al cabo de media hora la verdad es que yo también empezé a decir “mama miaaaaa” cuando Itàlia tocaba pelota...estuvo bien divertido. Aunque Italia perdió).

Una vez acabado, nos vamos y me da una pequeña vuelta por la ciudad, oscura ya. Llegamos a una “mega” estación de trenes, me explica que es de la época de los portugueses, está en perfecto estado, entramos y vemos las diferentes vías, todos los espacios dispuestos para acoger una gran cantidad de trenes, pasajeros...un vestíbulo inmenso...y me explica que actualmente solo sale un tren a la semana. Y encima, para mercaderías. Este surrealismo ya lo empiezo a conocer, realidad africana que convive con el pasado colonizador (y explotador) sin mesura. Lo que sí me parece surrealista es cuando al cabo de unos días me explica que en el hospital -ella es doctora- de vez en cuando llega un herido por accidente de tren... este mismo que pasa solo una vez a la semana...
Después pasamos por su casa y...en un abrir y cerrar de ojos me tiene subida cambiando bombillas que hace días que no le funcionan. Hay que decir que cambiar una bombilla en tierras africanas casi siempre se traduce en un rompecabezas de muebles: los techos son altos, casi nunca enocntraras una escalera dentro las casas, por lo tanto, encima de la mesa colocas una silla, donde te subes, pero sino llegas -que es a menudo- sobre la mesa otra mesa, por ejemplo la que tienes para los cafés delante del sofá...

Puede que explicado así no parece nada especial, pero os puedo asegurar que ni 24 horas hacía que pisaba Mozambique, con todo el impacto visual y auditivo acumulado, el biiip, las italianas de la sangría y de postres “tetris” de muebles...llegué a casa sin saber muy bién a qué pais había llegado. Eso sí, con una gran sonrisa :).


L'entrée: surréalisme.
20-06-2010

Je viens d'expérimenter que tous les début de long voyage pour moi prenez de fortes doses de moments surréalistes. Oui, oui, ces moments où vous n'êtes pas au courant de l'endroit où vos pieds sont et soudainement vous tomberez sentir comme un extraterrestre.... comme si vous étiez d'une autre planète...

Il est maintenant dimanche, premier jour à Beira, me plaçant, l'installation, s'y perdre pour une maison avec une distribution inhabituelle de l'espace, la découverte du monde de l'autre côté de la fenêtre, reconnaissance des odeurs , les plantes, redécouvrir la chaleur du soleil africaine avec moi... m'appelle Marina - mon premier contact à Beira, une italienne bien fêtarde - et m'invite à regarder un match de la Coupe du Monde en Afrique du Sud. Ravi d'accepter, non seulement pour les événements sportifs télévisés, mais pour sortir et faire connaissance avec les environs.

Après deux minutes d'être à la voiture tout en discutant avec mon «portuñol» insuffisante j'entends un «biiiip» qui vient de quelque part dans la voiture, et je vois comme elle, sans dévier la vue de face, s'accroupit un petit et joue quelque chose sous le siège.... après quelques minutes, «biiiiip» de nouveau, et elle a dirigé sa main sous le volant.... je ne comprends pas ce que c'est que ça? Un jour plus tard, lorsque le "biiip" je sais que c'est pas de mon imagination, je demande directement: est-il un système antivol. Chaque fois que vous démarrez la voiture il y a trois "biiiiips", chacun correspondant à une pression d'un bouton caché. Si tu ne touches pas, la voiture s'arrête et ne démarre pas. Je la regarde et je pense que c'est vraiment d'un film du futur.... surréaliste, là au milieu du Mozambique! En tout cas, je le trouve une idée géniale.
Nous sommes arrivés à la maison des amis, cinq religieuses italiennes qui sont encore plus fêtardes que Marine, avec cette vitalité de toutes les religieux que j'ai connu qui portent plus de la moitié de sa vie en Afrique, toutes assis à autour d'une télévision minuscule , les présentations resteront inachevés, parce que soudain elles missent à crier comme si nous étions dans le même stade donc la sélection italienne etais près de marquer.... elles achèvent avec la trompette – qui fait ce bruit retentissant comme vous savez – avec les couleurs de l'Italie qu'on a porté de la voisine Afrique du Sud. Je m'asseois un peu indécis, davant la situation drôle et effrayant. Sans s'arrêter à parler italien rapidement avec peine à comprendre ce que «mama miaaaaaa»..... qui j'ai à gauche, toute de coup elle tourné et toute vigoureuse ma demande: «tu veux?» Dans la main il ya une bouteille demi-litre et une étiquette en plastique qui dit "DON SIMON. ¡Sangría! ¡Qué alegría!".... je ne réagit pas.... 5 religieuses forofes du football, en buvant Sangría Don Simon... n'importe quel dimanche au Mozambique.... surréaliste! (Il suffit de dire que je toute suite a montré qu'il y avait dans la bouteille étais jus d'ananas.... et la vérité, après une demi-heure, c'est moi qui aussi commencé à dire «mama mia" quand l'Italie a joué le ballon... a été très amusant. Bien que l'Italie a perdu.)

Une fois c'est fini, on parts et me donne une petite tour autour de la ville, déjà dans le noir. Arrivons à la «mega» gare, elle me dit que est faite dans le temps des Portugais, est en parfait état, nous y allons et voyons les différentes voies, tous les emplacements sont disposés à accueillir un grand nombre de trains, les passagers.... une grande salle... et m'explique qu'à l'heure actuelle un seul train feuilles par semaine. Et encore de marchandises. Ce surréalisme je commences déjà à le connaître, réalité africaine en face d'un passé colonisateur (et d'exploitation) sans mesure. Ce qui semble réllement surréaliste, c'est quand quelques jours après, elle m'explique qu'à l'hôpital -elle est médecin- de temps en temps, on arrive des blessés par accident de train.... ceci qui circules seulement une fois par semaine....

Ensuite, nous rentrons chez-elle.... toute de coup je suis dessus le table pour changer les ampoules qui ne fonctionnent pas. Il faut dire que pour changer une ampoule à l'Afrique presque toujours ça signifié un casse-tête de meubles: les plafonds sont trés élevés, presque jamais tu trouves une échelle à l'intérieur des maisons, donc, sur la place d'une table, une chaise où tu monts, et si n'arrive pas - qu'est trés souvent - sur la table, une autre table, par exemple, laquelle vous avez pour le café en face du canapé....

Peut-être qu'expliqué comme ça, ne regarde rien de spécial, mais je vous assure que ni n'a 24 heures passé que j'été au Mozambique, avec tout l'impact visuel et auditif cumulatif, le «biiip», les italiennes avec la Sangría et un dessert de "tetris" de meubles... Je suis rentré sans vraiment savoir de quel pays j'avait atterri. Toutefois, avec une grande sourire :).

Casualment, Moçambique



 

Beira (Moçambic), 19-06-2010
Són les sis del matí, mentre faig cua per facturar l'equipatge a la Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona,la dona del davant se'm gira i em pregunta quelcom en portuguès. Al veure la meva cara de que no l'he acabat d'entendre, em pregunta “ah, não eres brasileira?”....seguim amb l'atribució dispar de nacionalitats que des de fa temps la gent dedueix de la meva cara :).

Només em permeten portar 20kg d'equipatge. El dia abans vaig pesar la motxilla a la balança de la farmàcia de la família, sé del cert que ma germana comprova regularment amb rigorusitat alemanya si està ben calibrada, pesa 19,450kg. Quan em toca facturar, a la recent inaugurada Terminal 1, la brillant, sofisticada i gairebé per estrenar balança sorprenent marca 18,500kg....m'ho miro dos cops, per si de cas és la falta de son, i penso, “caram! Doncs millor per mi...”. Al arribar a Maputo, la capital, he de tornar a facturar amb les línies moçambicanes per agafar l'últim avió cap el destí final: Beira. La rudimentària balança on he de pesar la mateixa motxilla no és pas brillant, ni nova, ni tant sols sembla que tingui les quatre potes al mateix nivell...i sabeu què posava a la pantalleta digital mig borrosa? Evident: 19,450kg! M'agrada la meva arribada a Moçambic. Trencant tòpics entre l'occident tecnològic i l'Àfrica pràctica ;)

No fa ni 24 hores que trepitjo aquest país de l'Àfrica austral, del qual gairebé no conec res, estrany en mi, arribo a una nova destinació sense saber ni tan sols el nom del president actual, amb una mínima idea de la seva història recent després de la colonització, sense una visió clara de la geografia....i és que just fa cinc setmanes se'm va presentar l'oportunitat de venir-hi, coses de la vida, no he dubtat massa a agafar aquesta oportunitat. Estic delitosa per fer la descoberta, pel moment les vibracions són molt bones.

Per casualitat, estic a Moçambic.
O almenys això em semblava, perquè curiosament dins les hores perdudes de l'avió, me n'adono que el codi telefònic internacional de Moçambic és el +258 i de cop recordo que el de Burundi, la meva anterior destinació, és el +257....no crec en el destí però a vegades tinc seriosos dubtes. Al primer moment de connexió a l'internet, abans d'escriure a la família – sí mama....va anar així ;) - amb l'esperit juganer, encuriosida per la possible màgia de la vida, busco de quin país és el codi + 259....Zanzíbar....mmm....fantàstica illa africana....no estaria gens malament! 
 
O sigui que, casualment o no, el fet és que estic a Moçambic. I feliç (això no és casual).


Casualmente, Moçambique
Beira (Mozambique)19-06-2010

Son las seis de la mañana, mientras hago cola para facturar mi equipaje a la Terminal 1 del aeropuerto de barcelona, la mujer de delante se me gira y me pregunta algo en portugués. Al ver mi cara de que no he acabado de entenderla, me pregunta “ah, não eres brasileira?” .... seguimos con la atribución dispar de nacionalidades que des de hace tiempo la gente deduce de mi cara :).

Sólo me permiten llevar 20kg de equipaje. El día anterior pesé la mochila en la balanza de la farmacia de la família. Sé del cierto que mi hermana comproba regularmente con rigurosidad alemana si está bien calibrada, pesa 19,450kg. Cuando me toca facturar, en la recién inagirada terminal 1, la brillante, sofisticada y casi para estrenar balanza sorpendientemente marca 18,500kg... me lo miro dos veces, por si acaso es la falta de sueño, y pienso, “carambas! Pues mejor para mi...”. Al llegar a Maputo, la capital, debo volver a facturar con las línias mozambicanas para coger el último avión hacia el destino final: Beira. La rudimentaria balanza donde debo pesar la misma mochila no es ni brillante, ni nueva, ni tan solo parece que tenga las cuatro patas al mismo nivel...¿y sabeis qué pònís en la pantalleta digital medio borrosa? Evidente: 19,450kg! Me gusta mi llegada a Mozambique. Rompiendo tópicos entre el occidente tecnológico i el África práctica ;).

No hace ni 24 horas que piso este país del África austral, del cual no sé casi nada, raro en mi, llego a una nueva destinación sin saber ni tan solo el nombre de su presidente actual, con una mínima idea de su história reciente despues de la colonización, sin una visión clara de la gepgrafía....y es que hace justo cinco semanas que se me presentó la oportunidad de venir, cosas de la vida, no dudé mucho a coger esta oportunidad. Estoy ansiosa por hacer la descubierta, por el momento las vibrtaciones son muy buenas.

Por casualidad, estoy en Mozambique.
O al menos esto me parecía, porque curiosamente entre las horas perdidas del avión, me doy cuenta que el codigo telefónico internacional de Mozambique, es el +258 y de repente recuerdo que el de Burundi, mi anterior destinación, es el +257...no creo en el destino pero a veces tengo serias dudas. En la primera ocasión de tener conexión a internet, antes de escribir a la familia -sí mama...fue así ;)- el espíritu con ganas de jugar, encuriosida por la posibloe mágia de la vida, busco qué país es el código +259...Zanzíbar...mmm...fantástica isla africana...no estaría nada mal!

O sea que, casualmente o no, la realidad es que estoy en Mozambique. Y feliz (esto no es casual).

Par hasard, Moçambique
Beira (Mozambique) 19-06-2010
 
Ils sont six heures du matin, pendant que je fais la queue pour enregistrer les bagages dans la Terminal1 de l'aéroport de Barcelone, la femme qui se tourne vers moi me demandes quelque chose en portugais. En voyant mon visage que je n'ai pas fini de comprendre, me demander: «Oh, vous êtes brasileira, não?".... on continue avec la répartition des nationalités disparates que les gens ont longtemps été déduit de mon visage :).

Je ne peux que mettre 20 kg de bagages. La veille je peser le sac à dos dans la balance de la pharmacie familiale, je sais avec certitude que ma soeur vérifie régulièrement, avec la rigueur allemande, si elle est correctement calibrée, pesa 19.450 kg. Lorsque je dois vérifier sur le récemment inauguré Terminal 1, l'écran lumineux, raffiné et presque pour étrenner marque surprenantment près de 18,500 kg .... je regarde à deux fois, juste au cas où est le manque de sommeil, et de penser «voilà...donc... bien pour moi ...". En arrivant à Maputo, la capitale, je dus enregistrer une outre fois avec les lignes mozambicaines pour attraper le dernier avion à la destination finale: Beira. Le balance rudimentaire où je pèse le même sac à dos d'hier n'est pas brillante ou nouveaux, ou même semblent n'avoir pas tous les quatre pieds au même niveau ... et vous savez quoi mettre l'écran numérique presque floue? C'est évident: 19.450 kg! J'aime mon arrivée au Mozambique. Cassant les stéréotypes entre l'occident technologique et l'Afrique practique ;).

Pas même il ya 24 heures que je suis dans ce pays d'Afrique australe, dont je sais peu de choses, bizarre en moi, j'arrive dans une nouvelle destination sans même savoir le nom de l'actuel président, avec une idée minimale de son récente histoire après la colonisation, sans une vision claire de la géographie....mais est-ce que il ya seulement cinq semaines que c'est présenté à moi la possibilité de venir, les choses de la vie, je n'ai pas hésité à profiter de cette occasion. Je suis agréable à la découverte, pour le moment les vibrations sont très bonnes.

Par hasard, je suis au Mozambique.
Au moins, cela ma semblait, parce que curieussement dans les heures perdues sur l'avion, je me rends compte que le code téléphonique international pour le Mozambique est +258 et tout à coup me souviens qu'au Burundi, ma destination précédente, est +257.... Je ne crois pas au destin mais parfois j'ai de sérieux doutes. Au premier moment de la connexion à l'Internet, avant d'écrire à la famille – oui mama..c'est passé comme ça :) - l'esprit ludique, curieux de la possible magie de la vie, regardez lequel pays est le code +259...Zanzibar........mmmmm.... fantastique île africaine, ne serait pas mal!
 
Alors, coïncidence ou non, le fait est que je suis au Mozambique. Et heureusse (ça n'est pas un hasard).

Panys portes II


Burundi, 04-12-2009
Com que sé que les meves aventures on fico la pota són les que més us diverteixen, no us privaré de riure una estona a costa meva.....;)
El tema dels panys de les portes té una segona part.....em va passar el mateix cap de setmana que el pany del cyber, el primer que passava a la capital i la veritat és que em feia vergonya explicar-lo....però bé, si és per arrancar-vos una rialla enmig d'un matí de feina atrafegada, m'empasso la vergonya....
La cosa és que aquell cap de setmana vaig estar allotjada a un hotelet d'unes monges al centre de la capital. A les 22h s'ha de guardar silenci estricte i sepulcral, fins i tot t'avisen al cartell on posa totes les normes que tinguis en compte que les portes també fan soroll.....i hauríeu de sentir les de Burundi! Són dignes d'una pel·lícula de terror! (bé, algun no ho compleix pel tema de roncar....) i jo com a bona nena a les 22h ja estava al llit ben calladeta....però vés que a mitja nit m'entren ganes d'anar al lavabo (amb la calor constant de la capital em passo el dia amb l'ampolla d'aigua a sobre) i resulta que l'habitació que m'ha tocat està al final d'un llarg passadís, al principi del qual hi ha el lavabo...Bé, després de repensar-m'ho, em llevo i frontal (llanterna que et col·loques al cap) en mà (el talls de llum a la capital són gairebé diaris, i sobretot de nit!) em m'aventuro pel llarg passadís de la forma més silenciosa que em sé moure....Un cop acabat, la cisterna sembla que em fa l'ullet i es comporta increïblement ben silenciosa i de cicle curt, surto i al tancar la porta em torno a quedar amb el pany a la mà.....se'm dibuixa un somriure silenciós, però no m'altero....és quelcom que ja conec i ben decidida intento tornar a posar el pany al seu lloc. La cosa sembla fàcil, (poseu imaginació que és difícil d'explicar) la “maneta” de la porta, que és el que tinc a la mà, fa fixada per un ferro més prim, l'estructura del pany, que s'introdueix a l'interior de la maneta. Total, que simplement haig de fer lliscar la maneta per a que encaixi amb aquest ferro.....amb la mala sort que no me n'he adonat que el ferro no és fixe, sinó que al posar la maneta es desplaça a l'altre cantó de la porta.....el resultat? La maneta cau a terra, fent el més escandalós sorroll (és de ferro és clar...) i jo perplexa per la meva poca habilitat m'esgarrifo per si apareix algú i em veu: amb el frontal al cap, pijama posat, maneta en mà i la porta tancada sense manera d'obrir-la.....
la cosa és que no sabia que coi fer, la porta estava tancada però no podia obrir-la, què en faig de la maneta?????....la solució en aquell moment, va ser deixar la maneta mig mal posada, i entornar-me'n ben ràpid cap a l'habitació.....Per sort, vaig pensar hi han dos lavabos....
Al matí següent vaig explicar a les monges què m'havia passat, em vaig disculpar com vaig poder, tot i que elles es van mostrar ben comprensives, no van fer cara d'estranyades....-però em pregunto fins a quin punt a algú li ha arribat a passar exactament el mateix....- i em van dir que cap problema que era fàcil d'arreglar...al pujar d'esmorzar em trobo un noi de manteniment intentant arreglar-ho....jo que passo pel costat com si res com aquell que no sap de què va el tema.....morta de vergonya per dins clar!
De petita, de ben petita, la serie que més m'agradava era una anglesa que es deia “N'hi ha que neixen estrellats”....-la coneixeu? Era el Frank....que sempre que estava en una situació com la meva, que passava tot sovint, cridava amb aquella veueta “Beeeeeeeeetty!!!!”-..........bé, vist el resultat, potser hauria d'haver mirat més capítols d'en McGyber.....;)
 

Heu dit corrupció?


Burundi, 12-11-2009


Estimada genteta meva....
un ocellet m'ha dit que alguns de vosaltres us imprimiu els meus mails d'anècdotes burundeses i us els llegiu i gaudiu al metro o tren....jajaja....la imatge que tot just m'ha vingut veient-vos riure amb les aventures i desventures d'una muzungu (blanca) a l'Àfrica a les 8 del matí al metro de Barcelona....m'ha arrancat un gran somriure. Feliç i encantada d'amenitzar-vos les avorrides estones de transport públic ;).........(tot i que si gasteu full almenys que sigui a doble cara, o fulls reutilitzats, i el mínim possible, i la tinta fluixeta...ok?;)

Potser molts us deveu pensar que tot m'ho prenc a broma i que no sóc conscient d'on sóc: Burundi, oblidat i diminut país de la regió africana dels Grans Llacs que encara està sortint dels estralls d'una guerra civil de més de 10 anys i on les disputes violentes amb fortes connotacions ètniques han marcat la seva història des de la independència al 62....i la veritat és que no, sóc molt conscient d'on sóc i en moltes coses que no entenc el primer que em dic a mi mateixa és “ep, Elena, estàs parlant amb algú que ha viscut una guerra, molts anys de pors, molts anys d'inseguretat (no només física, també alimentària, humana, ...), una persona que probablement ha tingut una educació amb moltes mancances, i amb una situació actual en que encara ningú parla d'una estabilitat política i/o social,només diuen que el país està en “calma aparent” per tant.....Elena, és quelcom que no coneixes i és ben difícil de posar-se a la seva pell....o sigui que cap prejudici, cap conclusió, només observa i ja arribaran les conclusions”. De veritat que és un pensament que m'acompanya cada dia i sóc molt prudent alhora de treure conclusions sobre les persones-actituds-comportaments que em trobo.

Us comento això perquè, ja arribaran els mails sobre política o seriosos o tristos o plens de dubtes i reflexions, però pel moment us explico la part més divertida del que em va passant, tot i que haig de reconèixer que a tot li intento treure la part graciosa o bona o mínimament positiva, és una actitud que surt de la meva voluntat des de ja fa uns anys i no es tracta pas de passotisme, sinó de posar un somriure d'entrada i intentar mantenir-lo encara que les coses es torcin.....(ho heu provat? Us ho recomano, tot acaba rutllant millor!)

I seguint aquesta teoria del somriure permanent, us en explicaré una que quasi bé me'l esborra......Bé, llegint que a casa teniu escàndols de corrupció amb l'alcalde de Santa Coloma i diverses històries que salten als diaris i simplement no ens estirem els cabells perquè malauradament ja hi estem avesats, avui us en explicaré una de corrupció africana, sí sí, tal com ho sentiu, sempre se n'han dit, algunes exagerades potser.....doncs bé, jo que com imagino, la majoria de vosaltres, de corrupció només coneixia el que explicaven els diaris, aquesta però l'he patit a la pròpia pell:

De dies dolents en aquestes sis setmanes a Burundi, per sort només puc dir que n'he tingut un, i també per sort la paciència i el bon humor no em van faltar, però la indignació i el cansament van fer que em sentís francament fastiguejada. Es tracta del meu visat. Per estar a Burundi cal treure un visat que no es gens barat (a principis d'any el van apujar de 40$ a 80$, sí sí, el doble directament! uns 65€ per mes.....una barbaritat per un país no turístic!....) La renovació màxima és de tres mesos. Bé, seguint religiosament les instruccions de l'ambaixada burundesa de París on hi vaig trucar al juliol, abans de marxar, al baixar de l'avió vaig tramitar el visat d'un mes sense problemes i després em van dir que podria tramitar el de tres mesos.
Em vaig aconsellar per tots els estrangers i burundesos que coneixien el tema i tot i que em van prevenir de que em carregués bé paciència, tothom havia obtingut el de tres mesos sense masses problemes per tant no veien perquè jo no podia obtindre'l....(val a dir que tots els europeus que conec el tràmit el fa un burundès que treballa amb ells, mai ho fan ells directament...) El tercer dilluns, una setmana abans de complir el visat del primer mes vaig anar a la “Pafe”, el departament d'immigració de la policia, situat a una transcorreguda avinguda de la capital. Aquell dia no em va poder acompanyar cap amic o amiga burundès, cosa que sempre intento, però jo anava molt segura de mi mateixa, “cap problema” em vaig dir....es tracta d'un edifici groc envellit, on només dues escales separen la porta principal de la vorera sorrenca i de l'asfalt ple de cotxes sovint embussats que dia sí i dia també toquen el clàxon sense cap connotació d'estrès o irritació (aviat parlaré dels transports....es mereix un mail d'unes quantes pàgines...). Entres i a només dos metres et trobes amb dues vitrines de fusta totalment envellides, plenes de restes de “celos” dels quals han penjat anuncis, papers varis, enganxines i demés, que com a resultat deixen uns vidres que si el “mr pronto” els veiés sortiria corrents..... entre les dues vitrines una porta on s'endevina una paper que posa “prohibit entrar a tota persona forana a la Pafe”. Cap altre indicació, busco i rebusco algun cartell que em digui que estic al departament d'immigració d'un país....no sé, t'imagines que un departament així es prou important com per tenir un cartell amb cara i ulls....res....buscant-lo em crida l'atenció una enganxina no massa gran però colorida on hi ha un dibuix d'una “calavera” típica dels vaixells de pirates i on posa “DANGER! CORRUPTION KILLS” (PERILL! La corrupció mata) ....em deixa una mica perplexa...no entenc ben bé si es una ironia o realment un avis “para navegantes no experimentados”....total, que a una de les vitrines veig que hi ha un home que acosta el cap per un forat força petit per parlar amb la persona que hi ha darrera la vitrina, i observo que a l'altre vitrina també hi ha algú darrera, m'hi acosto i educadament demano si estic al lloc correcte per tramitar el visat, un policia que té un semblant amable em diu que sí, em demana el passaport, se'l mira i després em dóna dos formularis a omplir i em diu que els hi torni emplenats, amb la foto i una fotocòpia del visat actual. Els omplo, em pregunten pel nom dels pares, per la direcció a Catalunya, per si estic casada,....bé una serie de coses que mai entendré perquè necessiten saber, jo les contesto totes, una darrera l'altre, la foto, que expliciten que no pot anar grapada sinó enganxada, jo que inexplicablement a la maleta hi vaig posar un tub de pega (no em pregunteu ben bé perquè....)...en 20 minuts ho tinc solucionat, fotocòpia inclosa al estimat cyber que tots coneixeu del pom de porta que em vaig endur....Hi torno tota contenta i el mateix home que semblava amable, ara voreu que res de res, s'ho mira i em diu què quin és el motiu de la meva estada a Burundi, i li contesto el mateix que he escrit, turisme. (us haig d'explicar l'antecedent que tot i que la meva estada aquí està avalada per La Bretxa, entitat catalana amb qui he vingut i en tinc un certificat per ensenyar en qualsevol situació requerida excepte a la Pafe, el director d'una associació de voluntaris francesos que em va aconsellar molt bé amb aspectes legals al arribar, em va dir que sobretot sobretot no mencionés que feia un voluntariat al tramitar el visat ja que sinó es consideraria que estava treballant i el visat hauria de ser de treball i la cosa va per llarg i et demanen mil papers....total, que havia de dir que estic de turista i prou....). Així ho vaig fer, li vaig dir a l'home que estava coneixent el país, i ell que em mira i em diu que no, que això no s'ho creu, “turisme tres mesos?”....i jo que mantinc la serenor i li dic que no es un turisme de fer 4 fotos als monuments sinó que tinc amics aquí i estic coneixent la feina que fan les seves ONGs, és un turisme de llarga durada per conèixer bé el país, i ell que diu que no, que no s'ho creu, i jo que li dic ben serena i educada que no entenc perquè no s'ho creu, que en conec uns quants com jo i simplement el que fem es estar un temps al país perquè volem conèixer la realitat burundesa a fons....(en aquests moments ja tinc tot el cap a l'altre banda del petit orifici de la vitrina perquè ell, amb un posat bastant mal educat, no es digna ni a pujar el to de veu ni a inclinar-se mínimament de la cadira...) i sense més temps, em fa un garabot al formulari dient-me que la sol·licitud me la fa per dos mesos no per tres. I tot seguit em fa un gest amb la mà per a que tregui el meu cap i deixi torn al següent....jo que li tiro una mirada desafinat de mala llet li pregunto ben tranquil·la sense moure ni un pèl, quan estarà llesta la meva sol·licitud, em diu que divendres abans del migdia (les 12h). Surto amb la mateixa cara de mala llet i penso dins meu que simplement m'he topat amb el primer burundès que ha estat mal educat amb mi, surto al carrer, em relaxo i em dic que tot anirà bé....

Al cap de cinc dies, divendres, torno a la capital (tinc dues hores de camí en un atapeït bus...) i aquest cop m'asseguro de que un amic burundès, que és ben espavilat, em pot acompanyar, i amés tenim un contacte a dins que ens facilitarà les coses. A les 10h ja som a la Pafe, i tinc la prudència d'observar que a la vitrina de l'altre dia hi ha el mateix individu mal educat, i per això em dirigeixo a l'altre cantó, que curiosament té cua mentre el mal educat no té ningú....però comença una llarga espera on l'únic que en treiem és “un moment, heu d'esperar que el comissari signi el visat “. Així durant dues hores, i el suposat contacte que tenim, aconsegueix entrar dins i demanar per el meu expedient però al sortir em diu que no hi pot fer res, que cal avisar-lo abans de tramitar la sol·licitud, en aquests moments ja està tramitada i i ell ja no hi pot fer res.....a més vaig veient com els demés passaports van sortint,tot i que en compta gotes, del suposat despatx del comissari, i la gent se'n va anant amb el visat i sense indicis de que la cosa no ha anat bé. Val a dir que jo era la única blanca-europea allà, tots els demés o eren africans, xinesos o àrabs...amb la impressió que eren mig residents....Era un divendres calorós, i mentre esperem em vaig topant visualment amb l'enganxina de “corruption kills”....i li començo a donar voltes, però pel moment segueixo tranquil·la fins que a les 12:15h veig que comencen a plegar (a les 12:30h es dina) i el meu amic que demana que passa amb el nostre passaport i li diuen que tornem a les 14h després de dinar....em sembla increïble.....tot i que em ve al cap el blog de l'Anna que explicava els interminables tràmits que a Etiòpia ha patit per aconseguir el seu visat de treball... començo a pensar que tot el que m'han explicat d'increïble de l'administració africana també m'està passant a mi.....



A les 13:55h estem a la porta, obren al cap de 15 minuts i em trobo amb els mateixos personatges però sense uniforme, vestits amb el xandall...(el meu amic m'explica que el divendres a la tarda és un mal moment per fer tràmits perquè tothom està pendent del cap de setmana....) i al demanar si està el meu visat ja fet mira a una espècie de llibre de registre i em diuen que encara no, mentre el policia mira veig que al costat del meu nom i nacionalitat i posa “1 mes”......i li dic que perquè posa un mes si la sol·licitud era de dos, tanca el llibre i em diu que haig d'esperar.......és aquí quan començo a veureu-ho tot negre....esperem una hora i escaig més i el comissari que no signa el meu visat....jo estic ja molt cansada, psicològicament sobretot, i ja li dic al meu amic que l'únic a que aspiro en aquell moment és a sortir per la porta amb el meu passaport, sense el visat, només aspiro a recuperar el meu passaport....són d'aquells moments on et sents gairebé vençut i estàs en un estat anímic diguéssim que neutre, aflora un somriure de cansament i desànim dins teu i només aspires al mínim dels mínims...A les 17h tancaven i quan falten 45minuts ja una mica tensos tots dos, comencem a assaltar a tots els personatges que no paren d'entrar i sortir per la porta central demanant què passa amb el visat de l'espanyola.....el meu amic es fa realment pesat i insistent amb un d'ells que finalment és la persona que surt amb el meu passaport i ell mateix em tramita el pagament. Crec que va ser l'únic que va tenir una mica d'enteniment per veure que la meva cara explicava clarament que jo estava a punt d'entrar en un estat de màxima mala llet.... Resultat: surto amb el visat d'un mes a la mà, cosa que significa que he de passar pel mateix tràmit al cap de tres setmanes.... Parlant i explicant l'experiència amb el frare director, els francesos i altres burundesos, molts em diuen que és culpa de la “corrupció” però jo els hi dic que m'estranya, que no ho veig tant clar....el meu amic espavilat que té uns quants contactes, durant les següents setmanes aconsegueix a través d'amics i recomanats, contactar amb el germà del senyor comissari. Jo li dic que molt bé, però veient per on
van els tiros, li dic “quan em costarà això?” i em diu que només compartir una cervesa amb el germà, el meu amic és de total confiança, per tant me'n refio i li dic que no tinc més remei que seguir amb aquest procedir corrupte.... El dia acordat per trobar-nos amb el germà del comissari és divendres al matí, jo que ja tremolo pensant en el passat divendres i els xandalls...., el recollim a tres carrers de la Pafe i hi anem junts, entrem per la porta principal, em trobo amb el policia mal educat del primer dia que em saluda amb un somriure i de forma ben amable, arribem ala porta del despatx del comissari on hi ha enganxada ben a la vista una altre enganxina de “corruption kills”....en aquells instants sento com el surrealisme i la indignació són les úniques “substàncies” que corren per les meves venes....però m'omplo de sang freda i no em tremola ni una pestanya. Entrem, el comissari té una visita que interromp per saludar-me, em diu “bon dia” en francès i jo que li responc el mateix en Kirundi “Gakeye”,i em diu “què tal?” i jo insisteixo en kirundi “mishaua” i encara em diu en francès “ah! Tu parles el kirundi” i jo tota xulesca i simpàtica (hipòcrita evidentment) que li dic “buke buke” (“mica en mica”....)....i aleshores l'home espeta tot content “però llavors, tu ets ja burundesa! No fa falta cap visat per tu!” i tots riem mentre jo per dins els estic maleint per la hipocresia que m'estan fent treure de dins meu que em repugna les entranyes.... Tot seguit els hi diu al matrimoni que tenia assegut que surtin i ens fa seure, a mi i al que m'acompanya. Em dóna el formulari per omplir-lo i em pregunta de quants mesos necessito el visat....jo que dubto si dir que necessito cinc mesos, ja que sembla que tot se'm pot concedir en aquell moment....però en demano només tres perquè en dólars només en portava per pagar-ne tres,i començo a omplir el nom de la mare, del pare....etc, mentre que envia el passaport a posar el visat. Es mostra cordial i ben amable amb mi, em diu que la foto no fa falta, ni la fotocòpia, em fa broma dient que com pot ser que no estigui casada algú com jo.....en 5 minuts tinc el formulari ple, i el visat de tres mesos a les mans. Surto per la mateixa porta principal i tothom em diu adéu de forma ben educada. La suposada cervesa que havia de pagar al final queda en 30000FBu (uns 17€), dues terceres parts pel comissari i una pel germà.....els hi donem de forma no massa dissimulada davant mateix de la Pafe.....


El "colmo" arriba quan després de dinar, i de veritat que és totalment cert, compro el diari i el primer titular de portada és “Corrupció: El govern burundès sempre ha fomentat les iniciatives per lluitar contra aquesta plaga”.....em quedo amb cara d'incredulitat total ......és d'aquells moments on et comences a girar mirant pel teu voltant perquè tens la sensació que algú t'està gravant amb una càmera oculta perquè t'estan gastant una broma pesada, molt pesada.....et sents com a mínim estúpid....

No sé que en pensareu, no sé si estareu escandalitzats o ho trobareu normal pel país on estic....jo mentre m'anava passant em semblava increïble tot plegat i sobretot que m'estigué s passant a mi, sempre passa quan vivim les coses a pròpia pell....però al cap de molts dies i mirant-m'ho tot amb tranquil·litat, i escoltant els consells de la gent que porta més temps aquí, no tinc més remei que acceptar-ho, acceptar que no tenia cap altre solució que passar pel tràmit corrupte, convertir-me jo en còmplice de la corrupció i fer les coses “a la burundesa” que em diuen....quan ho explico i em veuen esbravada d'indignació tothom em tranquil·litza dient-me que “és així, i no cal que li donis voltes”....el resultat és que ara mateix tinc un visat fins al 19 de febrer, havent invertit 15 minuts i 17 euros de més....



La campanya electoral per les eleccions del juliol 2010 ja fa temps que ha començat i pel que m'han dit són els mateixos funcionaris (que es converteixen automàticament en militants del partit que governi) els que han de finançar la campanya electoral. Encara no he pogut esbrinar quin és el sou d'un funcionari, però sabent que els vigilants del centre on visc cobren 15.000FBu o la persona encarregada de la biblioteca -8h al dia, 5 dies a la setmana- té un sou de 40.000FBu, no m'estranya gens que la contribució extra electoral que els funcionaris han de pagar no surti dels seus sous sinó dels blancs com jo que ens poden posar fàcilment problemes per treure'ns 17 euros que per nosaltres finalment no són cap dineral.....


No vull ni pensar què passarà al febrer quan les eleccions estiguin més aprop....

bé, ja veieu, l'adaptació a un país com Burundi no només passa per aguantar reunions de 5 hores, quedar-se amb els poms de les portes a la mà, o acostumar-se als claxons permanents sota un sol que crema.....;) tot i això, no us espanteu, segueixo estant molt bé i aquesta qüestió del visat només m'ha donat algunes hores de mal de cap, però no m'ha tret la son cap nit....;)

una gran abraçada! I bona lectura! (aquest cop m'ha sortit realment llarg....però és que necessitava explicar-vos-ho bé, amb pèls i senyals....)

Algunes instantànies burundeses.....


Burundi, 29-10-2009


Surrealisme extrem........Elena=cara estupefacte: jajaja....sí sí, he tingut dos moments de quedar-me amb una cara de “ai déu meu, no m'ho puc creure!”. La primera va passar al primer cap de setmana que vaig anar a Buja, la capital. Uns dies abans, convivint amb el voluntari francès ja m'havia advertit que moltes coses no funcionen bé degut a la baixa qualitat dels productes importats majoritàriament de la Xina, (més endavant tinc ganes de fer-ne un anàlisi més complet) el fet és que els fluorescents que tenim a casa per exemple, la meitat directament no funcionen, no està clar el perquè, i l'altre meitat que funciona evidentment és demanar massa que ho facin tots alhora, total que més de dues habitacions il·luminades és difícil que puguem tenir. Això sí, quan la petita nevera que tenim a casa fa una embranzida, tots s'apaguen durant uns segons i es tornen a engegar.....al final t'acostumes quan estas parlant tranquil·lament al menjador de casa i
de cop et quedes a les fosques i tens uns segons de discoteca.....al principi jo callava esperant la llum, però ara ja seguim parlant tranquil·lament....és curiós com necessitem veure la cara del nostre interlocutor mentre parlem......

Un altre element que segur falla són els panys de les portes, són metàl·lics, els de casa no tenen més de dos anys, i es veuen nous, però si t'hi fixes veus que comencen a amenaçar en desmuntar-se....i aquí és on entro jo. Estant a la capital, vaig anar a un cyber que ja conec els dos nois que el porten i em conec els petits trucs tècnics necessaris per escriure “fàcilment”(sé els teclats que no tenen les lletres canviades de lloc o els ordinadors que tenen instal·lat el Firefox, per navegar millor...etc) total, que al acabar, surto, dic adéu, i vés que tanco la porta i em vaig quedar amb el pany ala mà! Jajaja...ja us podeu imaginar la cara de circumstància que se'm va quedar..., imagineu-vos que esteu a passeig de gràcia de Barcelona, tota la gent observa els vostres moviments (els blancs són constantment observats, és difícil acostumar-s'hi.....) i al sortir d'una botiga us quedeu amb el pany a la mà.....quina cara posaríeu???? jajaja...bé la naturalitat em va venir inexplicablement sense posar-me vermella.....i només vaig poder dir “perdó....” amb una boqueta de pinyó......


El segon moment de posar cara de Mr. Bean va ser a la tercera setmana, d'un dia per l'altre se'm va inflar el peu esquerra com un botifarró, jo vaig pensar que era una picada d'abella, n'hi han moltes i no era el primer cop que tenia aquest tipus de reacció....total que em vaig prendre un antial·lèrgic i vaig confiar que la cosa s'abaixés....passaven les hores i la picor i la inflor no baixaven, la primera nit gairebé no vaig dormir....per tant al dia següent estava força cansada, al matí vaig treballar normal, però desprès de dinar ja estava excessivament cansada de no dormir, del mal, de la picor, de que els medicaments no fessin efecte....total que vaig estar tota la tarda amb el peu dins una galleda amb aigua (era l'única cosa que em calmava) i rebent diferents visites que em venien a fer companyia....la veritat és que és d'agrair...tot i que en aquells moments repetir la conversa mil cops tinguda de “i quants germans tens, i a casa teva quin temps fa? I quan de temps t'hi estaràs aquí? I ja t'has habituat al nostre clima?....” la veritat és el que menys em venia de gust.....però bé en aquesta vida cal ser agraït i ben educat i vaig aguantar. Total a la nit la meva paciència estava a nivells mínims i va venir en Tharcisse el director per veure què tal estava, i va dir que em portaria algo per posar-me al peu....entre que no conec totes les paraules en francès i que algunes diuen que es francès i realment és Kirundi...total no vaig entendre què era el que m'havia de posar per molt que intentava esbrinar si era una pastilla empassada, una crema o uns banys per fer amb aigua. Total que la casa dels frares està a 15 minuts caminant, havia d'esperar que ell hi anés, enviessin a algú a buscar el medicament i que tornès. La cosa es va allargar 45 minuts....jo amb el cansament i una mica inquieta per no saber ben bé si era el moment d'anar al metge....i quan arriba el medicament miraculós, es tracta d'un paperet doblegat i grapat on posa el nom de la noia que estava amb mi que fa la feina de masovera, l'obra piadosament i què hi ha a dins.....? una tireta!!!! sí, sí, ni més ni menys que una tireta.....vaig fer uns ulls com plats! Mare meva, tanta cosa per una tireta que jo mateixa en tinc a l'habitació.....el cansament va fer que realment em sentís molt lluny del món en el que estava, surrealisme que va córrer per les meves venes, em vaig sentir realment un extraterrestre.....bé, evidentment la tireta no va ser la solució miraculosa, tot es va solucionar traient amb una branqueta una espècie de fong que tenia al dit petit, es veia un puntet negre que ni m'hi havia fixat i en qüestió de poques hores es va desinflar....diuen que segurament ho vaig agafar al primer lloc on vaig estar els primers dies, aquí no n'hi ha....bé ara em miro i remiro els peus cada dia no fos cas.....
Molts de vosaltres m'heu preguntat pel meu dia a dia, per les coses quotidianes, bé aquí en va una descripció: ara porto cinc setmanes a Giheta, una “colline” (ve a ser un poblat....) a 12 km de Gitega, la segona ciutat més important del país. La casa on visc, d'uns 40-50 m2 la comparteixo amb en Damien, un voluntari francès que fa 15 mesos que està aquí. La casa està dins les instal·lacions d'un dels 4 Centres de Formació Rural dels frares, situada amb uns jardinets davant, amb unes vistes a les muntanyes que t'eleven l'esperit de bon dematí i amb un petit hortet darrera, la veritat és que l'entorn de treball és privilegiat. Una curiositat (atenció Sant Elies que riureu!;) un dels animals que podem trobar aquí són els corbs, de fet on està el centre s'anomena KARUKONA, en kirundés significa “lloc de corbs” i el millor és que a part dels sons peculiars que tots coneixem que fan els corbs, tenen la gràcia de passejar-se constantment sobre la teulada, que és una uralita metàl·lica.....us podeu imaginar el soroll que fan???? mare meva, el primer dia, quan van començar a caminar sobre la teulada pensava realment que hi estava caminant una persona!!! és increïble! M'hi he acostumat molt ràpid però....jajaja.....encara hi ha dies que em mig espanten! A les 6:30h del matí ja els sents! Molts dies em fan de despertador....

El dia va amb el sol (i tenint en compte els talls de llums i el funcionament dels llums, s'entén perfectament), per tant, ells es lleven a quarts de sis o les sis, quan surt el sol, l'activitat comença a les 7h fins les 12:30h a dinar, petita migdiada de 15minuts (què contenta em vaig posar el primer dia quan em van dir aquesta tradició burundesa!!! m'encanta fer la migdiada!!!) i a les 14h sant torne-m'hi fins les 18h que comença a marxar el sol i dos quarts de set ja és negre nit. Tot l'any és així, aquí no fan canvi d'hora. Jo m'he acostumat molt ràpidament a aquests horaris, excepte el sopar, sopar com ells a les 19:30h pocs dies jo he fet, amb en Damien coincidim i normalment cap a les 18-19h piquem algo de fruita o pa i seguim treballant fins les 20h, sopem a partir de les 21h....realment hi ha molts dies que dormo sis o set hores, i algun dia contant he
estat treballant 12 hores! Però bé, la veritat és el cansament aquí no es nota massa, el ritme és tranquil, les converses són tranquil·les, els desplaçaments són tranquils, i acabes assumint aquesta tranquil·litat com a manera de fer teva....tot i que encara no porto
el ritme africà a les venes i per exemple aquest matí he estat a una reunió de 5 hores, la major part en kirundi, i bé....al final puc dir que estava esgotada i encara més veient-los a ells inalterats.....;)

El menjar ens el fa un home, en Joseph, no em pregunteu ben bé perquè ja que jo vaig arribar i ja funcionaven així....és cosa dels frares...) pel moment puc dir que és la persona amb més bon cor que he conegut. Ens fa el dinar i ens en fa més quantitat per tenir el sopar ja fet, cuina molt bé, tot i que la varietat no és massa gran, la cosa està entre plàtans-patates-arrós-ceba-col-tomàquet i ous, i quan en portem de la capital, pasta, i val a dir que s'hi esmerça per innovar, li vaig ensenyar a fer truita de patates i enseguida n'ha après,....però sovint amb el gavatxo juguem a endevinar què hi ha per dinar....les opcions d'encertar són altes ;) en tot cas no em puc queixar de res. El dia que vaig fer dues truites de patates m'hi vaig estar més de dues hores...... Això sí, estic gaudint com una nena petita amb els alvocats!!!! mare meva....què bons que són! De veritat, les pinyes, els plàtans i els mangos també són molt bons, res a veure amb la fruita que corre per europa, però els alvocats al matí són un gran regal!!!

Al vespre, per escalfar el sopar fem servir carbó, jejeje, es pensaven que una blanca com jo seria incapaç d'encendre'l....bé, no és cosa fàcil i és com un ritual cada nit, els instruments són: un petit braser de diàmetre d'un plat pla, dels grans, de ceràmica i ferro,
carbó (mentre vas per la carretera n'està ple de sacs de gent que en ven), herbes seques per encendre'l i molt important! La tapa d'una carmanyola tamany plat, i de plàstic! Imprescindible per ventar una llarga estona alternant amb bufarades que tu mateix has de fer ben a prop del carbó encès.....jo que sóc filla de pagès, amb el foc de llenya cap problema, però el carbó és el primer cop que l'utilitzo.....amb sort amb deu minuts ho tens arreglat i cinc minuts més per escalfar la cassola, però hi ha dies que el carbó no pren fàcilment, dies humits o dies en que cal anar bufant i bufant fins que la brasa agafa...però haig de reconèixer que és de les coses que més fàcilment m'hi he acostumat. El primer dia que en Damien no hi era (sinó insisteix en fer-ho ell) vaig sopar mig calent, però després puc dir que me'n en surto prou bé ;)

Anècdotes d'una muzungu acabada d'arribar a Burundi


Burundi, 01-10-2009

Anècdota pre-Burundi: dissabte 19 de setembre agafava l'avió a les 17:20h a bcn. Resulta que aquell dia al matí em vaig adormir, com aquell que s'adorm perquè va cansat un dissabte sense gaire cosa a fer....;) maleta feta en temps rècord i pel moment només he trobat a faltar un parell de coses no imprescindibles. Arribem amb tota la family :) facturo i abans d'embarcar penso que haig de treure diners, sinó me n'hagués anat a Burundi amb tres eurillus pelats! Total, que la banda magnètica de la tarja s'ha cascat i em diuen que passi per la meva oficina.....ja! Quina gràcia eh! No sé perquè però no em vaig posar gens nerviosa.....val a dir que en tot Burundi només hi ha un caixer automàtic (i es veu que li podem dir així pel servei que fa no pas per la similitud amb els de casa....) Total, que els hi dic a la família que m'han de deixar calers....jajaj....en un plis plas formem una rotllana enmig la terminal B de l'aeroport, i bitllets amunt i avall, de manera que passen els mossos d'esquadra pel cantó i ens van mirar de refiló a veure amb que carai traficàvem! Jajaja..... sort de la família...buf!

Anècdota cervesera: resulta que la cervesa és la beguda nacional de Burundi, i amb diferència, vaja que ve un alemany aquí i el tombarien cada tarda per molt armari que fos...., li costa almenys un mes agafar el ritme. La que més es pren és l'Amstel, tot i que n'hi ha de tradicionals de plàtan i d'altres que encara no he vist. El detall és que els “quintos” que naltros prenem aquí són de 65cl. Sí sí, el doble, i una ampolla per cada un....la cosa és que el primer dia, a seques, havent dinat a les 12:30h i sent les 17h la veritat jo em veia incapaç de veurem ni la meitat....A més, no us perdeu, els hi agrada calenta! Sí sí...sort que sovint en tenen de fredes per els estranys com nosaltres o que en tot cas el clima no és pel moment extremadament calorós, per tant en el pitjor dels casos està templada....El cas és que passaven els dies i a part de demanar té o demanar una fanta (de cola, de taronja o de llimona) les úniques alternatives i no sempre possibles a la cervesa, vaig preguntar si no hi havia una ampolla més petita, em van dir que sí, a Buja (Bujumbura, la capital), dissabte al ser-hi vaig demanar una de petita, jo tota cofoia, i resulta que ve el cambrer i me'n porta dues!!!! jajaja....vaig riure per dins de la meva innocència al pensar que només me'n portarien 33cl....jajaja a més, no és la mateixa, és amstel negre....buf....vaig aprendre la lliçó....

Anècdota surrealista: resulta que dimarts, el tercer dia, allà les 17h en frère (frare) Rémy, m'ha dit que marxàvem , i que m'abrigués que faria fred....pugem al cotxe, amb el frère Dominique (un personatge ben curiós i xistós) i el xófer, en Claude que pel moment m'ha ajudat a resoldre molts petits tràmits. Total que fem uns 45 min de camí de cabres, amb sotracs dels bons, com quan ha plogut turmenta una setmana seguida i queden tots els clots pedregosos impracticables..., i arribem a chez(casa) frère ? Que resulta que no hi és....jo sense entendre com tot el dia estan trucant-se pel mòbil (atenció que realment tothom té mòbil i a tota hora es truquen.....) i resulta que ara el frère no hi és....bé, és així i prou. Agafem el cotxe i em porten a 10min més on hi ha un lloc realment maco i agradable (Gisozi): imagineu el cim d'un turonet on hi han 3 bancs de fusta que semblen mig oblidats, amb muntanyes no gaire altes als quatre cantons, i tot verd, molta vegetació de muntanya, un lloc fantàstic per reflexionar, per passar-hi una tarda de diumenge o per anar-hi amb la parella a rebolcar-se....ens asseiem, i jo que estic atenta a veure exactament què caram fem allà.... i resulta que de la caseta de més avall situada a 500 metres ve un jove que més tard torna amb 4 amstel, sí sí, de les de 65cl. evidentment! Aquí és quan jo exclamo: “ah! Però realment això és un bar???” riuen de la meva
incredulitat, tot i que entenen la meva sorpresa....El fred va apressant, i al cap de mitja horeta torna el noi amb una safata de cuixes de pollastre a l'ast...ja m'ho veia a venir!!! reia per dins jo.....Amb una palangana on hi ha una pastilla de sabó i un gerro d'aigua calenta se m'acosta, les dones sempre primer, i intueixo que vol que em renti les mans. , i vinga, a fortre's les ales de pollastre amb les mans i amb la foscor que apreta i no saps ben bé el que t'estàs menjant, el tacte es torna imprescindible per no fotre mossegada a l'os.....a més al cap d'uns minuts me n'adono que darrera, a uns distància prudent i ben atent , tenim un gos esperant que li tirem els ossos...La cosa és que es va fent de nit, tant que per pagar no veiem ni els bitllets, negre fosc, i amb la llumeta del mòbil fem peripècies......i força fred...jo sóc incapaç d'acabar-me l'amstel, se l'acaba en Claude......i jo que encara no acabo saber pair el surrealisme i alhora sensació agradable d'aquell lloc....

Anècdota platgera: el llac Tanganika és la platja que tenen a Buja, la capital, i diumenge i vam anar a passar la tarda. Hi havia molta gent i molts nanos (sempre homes) s'estaven banyant, tot i que en teoria hi han cocodrils....la cosa és que veiem com dos policies, amb la parsimònia innata que tenen tots els policies que he vist, anaven repassant la sorra i recollint la roba i xancles dels que s'estaven banyant....i no eren pocs! Anaven fent pila a les mans i veies alguns com corrien a buscar la roba abans de que arribés la policia. Una mica més enllà de nosaltres la policia s'atura i fa una pila a terra amb tota la confiscació, el volum de curiosos i despullats es fa enseguida al seu voltant i al cap d'una estona els dos policies no fan altre cosa que cremar la pila de roba!!! sí senyor sí, jo primer estava escandalitzada “però com pot ser???” però després vaig pensar...”què haguessin fet a Catalunya? ......Els hi haguessin posat una multa!” i
la veritat posar una multa per aquesta raó en aquest país, se'm fa fàcilment imaginable que mai seria pagada, per tant tiren pel dret....