Burundi, 04-12-2009
Com que sé que les meves aventures on fico la
pota són les que més us diverteixen, no us privaré de riure una
estona a costa meva.....;)
El tema dels panys de les portes té una segona
part.....em va passar el mateix cap de setmana que el pany del cyber,
el primer que passava a la capital i la veritat és que em feia
vergonya explicar-lo....però bé, si és per arrancar-vos una rialla
enmig d'un matí de feina atrafegada, m'empasso la vergonya....
La cosa és que aquell cap de setmana vaig
estar allotjada a un hotelet d'unes monges al centre de la capital. A
les 22h s'ha de guardar silenci estricte i sepulcral, fins i tot
t'avisen al cartell on posa totes les normes que tinguis en compte
que les portes també fan soroll.....i hauríeu de sentir les de
Burundi! Són dignes d'una pel·lícula de terror! (bé, algun
no ho compleix pel tema de roncar....) i jo com a bona nena a les 22h
ja estava al llit ben calladeta....però vés que a mitja nit
m'entren ganes d'anar al lavabo (amb la calor constant de la capital
em passo el dia amb l'ampolla d'aigua a sobre) i resulta que
l'habitació que m'ha tocat està al final d'un llarg passadís, al
principi del qual hi ha el lavabo...Bé, després de repensar-m'ho,
em llevo i frontal (llanterna que et col·loques al cap) en mà (el
talls de llum a la capital són gairebé diaris, i sobretot de nit!)
em m'aventuro pel llarg passadís de la forma més silenciosa que em
sé moure....Un cop acabat, la cisterna sembla que em fa l'ullet i es
comporta increïblement ben silenciosa i de cicle curt, surto i al
tancar la porta em torno a quedar amb el pany a la mà.....se'm
dibuixa un somriure silenciós, però no m'altero....és quelcom que
ja conec i ben decidida intento tornar a posar el pany al seu lloc.
La cosa sembla fàcil, (poseu imaginació que és difícil
d'explicar) la “maneta” de la porta, que és el que tinc a la mà,
fa fixada per un ferro més prim, l'estructura del pany, que
s'introdueix a l'interior de la maneta. Total, que simplement haig de
fer lliscar la maneta per a que encaixi amb aquest ferro.....amb la
mala sort que no me n'he adonat que el ferro no és fixe, sinó que
al posar la maneta es desplaça a l'altre cantó de la porta.....el
resultat? La maneta cau a terra, fent el més escandalós sorroll (és
de ferro és clar...) i jo perplexa per la meva poca habilitat
m'esgarrifo per si apareix algú i em veu: amb el frontal al cap,
pijama posat, maneta en mà i la porta tancada sense manera
d'obrir-la.....
la cosa és que no sabia que coi fer, la porta
estava tancada però no podia obrir-la, què en faig de la
maneta?????....la solució en aquell moment, va ser deixar la maneta
mig mal posada, i entornar-me'n ben ràpid cap a l'habitació.....Per
sort, vaig pensar hi han dos lavabos....
Al matí següent vaig explicar a les monges
què m'havia passat, em vaig disculpar com vaig poder, tot i que
elles es van mostrar ben comprensives, no van fer cara
d'estranyades....-però em pregunto fins a quin punt a algú li ha
arribat a passar exactament el mateix....- i em van dir que cap
problema que era fàcil d'arreglar...al pujar d'esmorzar em trobo un
noi de manteniment intentant arreglar-ho....jo que passo pel costat
com si res com aquell que no sap de què va el tema.....morta de
vergonya per dins clar!
De petita, de ben petita, la serie que més
m'agradava era una anglesa que es deia “N'hi ha que neixen
estrellats”....-la coneixeu? Era el Frank....que sempre que estava
en una situació com la meva, que passava tot sovint, cridava amb
aquella veueta “Beeeeeeeeetty!!!!”-..........bé, vist el
resultat, potser hauria d'haver mirat més capítols d'en
McGyber.....;)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada