ESSENT miro, palpo, jugo, sento, experimento, escolto, m'escapo, m'aturo, torno... fins a trobar l'ESSÈNCIA.
SIENDO miro, palpo, juego, siento, experimento, oigo, me escapo, me paro, vuelvo...hasta encontrar la ESENCIA.
EN ÉTANT regarde, palpe, joue, sens, expérimente, écoute, m'échappe, m'arrête, retourne...jusqu'à trouver l'ESSENCE.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Primer plat: surrealisme


Moçambique, 20-06-2010

Pel que estic experimentant, tots els inicis de viatge de llarga durada estan tenint per mi altes dosis de moments surrealistes. Sí sí, aquells moments en que encara no ets conscient d'on tens els peus i de cop i volta te'n arriba una que et fa sentir extraterrestre....com si fossis d'un altre planeta...

Resulta que avui és diumenge, primer dia a Beira, situant-me, instal·lant-me, perdent-me per una casa amb una curiosa distribució de l'espai, descobrint el món a l'altre cantó de la finestra, reconeixent olors, plantes, retrobant-me amb l'escalfor del sol africà...em truca la Marina – el meu primer contacte a Beira, una italiana ben trempada – i em convida a veure un partit de futbol del Mundial de Sud-Àfrica. Accepto encantada, no tant per l'esdeveniment esportiu tele-visat sinó per sortir i començar a conèixer l'entorn.

Als dos minuts de pujar al cotxe mentre anem xerrant amb el meu insuficient “portunyol”, sento un “biiiip” que surt d'alguna part de l'interior del cotxe, i veig que ella sense desviar la vista del davant, s'ajup una mica i toca alguna cosa sota el seient....passat un minut “biiiiip” altre cop, i ella que dirigeix la mà cap a sota el volant....no ho entenc....que carai és això? Un dia després, quan el “biiip” ja sé que no són imaginacions meves li pregunto directament: resulta que és un sistema antirobatori. Cada cop que engegues el cotxe sonaran tres “biiiiips”, i cada un es correspon a tocar un botó amagat. Sinó els toques el cotxe es para i no arrenca. Me la quedo mirant i em sembla realment tret d'una pel·lícula del futur....surrealista allà al mig de Moçambic! En tot cas, ho trobo una gran idea.

Arribem a casa les amigues, que resulten ser cinc monges italianes encara més trempades que la Marina, amb aquella gran vitalitat de totes les religioses que he conegut que porten mitja vida a l'Àfrica, totes assegudes en rodona al voltant d'un diminut televisor, les presentacions es queden a mitges perquè de cop i volta es posen a cridar com si al mateix camp estiguéssim ja que la selecció italiana gairebé marca un gol....ho rematen traient la trompeta - que fa aquell so estrepitós que tots sabeu- amb els colors d'Itàlia que han portat de la veïna Sud-Àfrica. M'assec un pèl indecisa, entre divertida i espantada de la situació. Sense parar de parlar ràpidament amb un italià del que amb prou feines entenc “mamma miaaaaaa”.....la que em queda a la dreta de cop és gira tota vigorosa i em diu “quieres?” a la mà hi té una ampolla de plàstic de litre i mig l'etiqueta de la qual posa “DON SIMON. ¡Sangría! ¡Qué alegría!”....no reacciono....5 monges, forofes fins la medul·la del futbol, bevent Sangría Don Simón...un diumenge qualsevol a Moçambic....surrealista! (Val a dir que enseguida em van mostrar que dins l'ampolla hi havia suc de pinya....i al cap de mitja hora la veritat és que jo també vaig començar a dir “mama mia” quan Itàlia tocava la pilota....va ser ben divertit. Tot i que Itàlia va perdre.)

En acabat, marxem i em dóna una petita volta per la ciutat, fosca ja. Arribem a una “mega” estació de trens, m'explica que és de l'època dels portuguesos, està en perfecte estat, hi entrem i veiem les diverses vies, tots els espais disposats per acollir una gran quantitat de trens, passatgers...un vestíbul immens....i m'explica que actualment només hi surt un tren per setmana. I de mercaderies. Aquest surrealisme ja el començo a conèixer, realitat africana davant del passat colonitzador (i explotador) sense mesura. El que sí em sembla surrealista és quan al cap d'uns dies m'explica que a l'hospital -ella és doctora- de quan en quan arriba algun ferit per accident de tren....aquest mateix que passa només un cop per setmana....

Després passem per casa seva i.....en un tres i no res em té enfilada canviant diverses bombetes que fa dies no li funcionen. Val a dir que canviar una bombeta en terres africanes gairebé sempre es tradueix en un trencaclosques de mobles: els sostres són alts, quasi mai trobaràs una escala dins les cases, per tant, sobre la taula hi col·loques una cadira, on t'enfiles, i sinó hi arribes -que és sovint- sobre la taula una altre taula, per exemple la que tens pel cafè, davant dels sofàs....

Potser explicat així no sembla res d'especial, però us asseguro que ni 24 hores feia que estava a Moçambic, amb tot l'impacte visual i auditiu acumulat, el biiip, les italianes de la sangría i de postres “tetris” de mobles....vaig arribar a casa sense saber ben bé a quin país havia aterrat. Això sí, amb un bon somriure :).


Primer plato: surrealismo.
20-06-2010

Por lo que estoy experimentando, todos los inicios de viaje de larga durada estan teninedo para mi altas dosis de momentos surrealistas. Sí, sí, esos momentos en los cuales aún no eres consciente de donde tienes los pies y de golpe y porrazo te acontece algo que te hace sentir extraterrestre...como si fueras de otro planeta...

Resulta que hoy es domingo, primer dia en Beira, situandome, instalandome, perdiendome en una casa con una curiosa distribución del espacio, descubriendo el mundo que hay al otro lado de la ventana, reconociendo olores, plantes, rencontrandome con el calor del sol africano...me llama Marina – mi primer contacto en Beira, una italaiana muy marchosa – y me invita a ver un partido de futbol del Mundial de Sur-África. Acepto encantada, no tanto por el acontecimiento deportivo televisado sino por salir y empezar a conocer el entorno.

A los dos minutos de subir al coche mientras vamos charlando con mi insuficiente “portuñol”, oigo un “biiiip” que sale de alguna parte del interior del coche, y veo que ella sin desviar la vista ni la conversación, se inclina un poco y toca alguna cosa debajo el asiento...pasado un minuto “biiiip” otra vez, y ella que dirige la mano hacia debajo el volante...no lo entiendo...¿que carai es eso? Al día siguiente, cuando el “biiiip” ya sé que no son imaginaciones mías, le pregunto directamente: resulta que es un sistema antirobo. Cada vez que enciendes el coche sonaran tres “biiiiips”, y cada uno se corresponde a tocar un botón escondido. Sino los tocas el coche se para y no arranca. Me la quedo mirando y me parece realmente sacado de una película del futuro...surrealista allí en medio de Mozambique! En cualquier caso, lo encuentro una gran idea.

Llegamos a casa de las amigas, que resultan ser cinco monjas italianas aún más marxosas que marina, con esa gran vitalidad de todas las religiosas que he conocido que llevan media vida en África, todas sentadas en redonda alrededor de un diminuto televisor. Las presentaciones se quedan a medias porque de repente se ponen a chillar como si en el mismo campo estuviéramos, ya que la selección italiana casi marca un gol...lo rematan sacando la trompeta – que hace ese ruido estrepitoso que todos sabeis- con los colores de Italia que han traído de la vecina Sur-áfrica. Me siento un poco indecisa, entre divertida y asustada de la situación. Sin parar de hablar rápidamente con un italiano del que difícilmente entiendo “mamma miaaaaaaa”...la que queda a mi derecha de golpe se gira toda vigorosa y me dice “queres?”, en su mano sostiene una botella de plástico de litro y medio la etiqueta de la cual indica “DON SIMON. ¡Sangría! ¡Qué alegría!”... no doy crédito....no reacciono....5 monjas, forófas hasta la médula del futbol, beviendo sangría Don Simón....un domingo cualquiera en Mozambique...surrealista! (Hay que decir que enseguida me mostraron que dentro la botella había zumo de piña...y al cabo de media hora la verdad es que yo también empezé a decir “mama miaaaaa” cuando Itàlia tocaba pelota...estuvo bien divertido. Aunque Italia perdió).

Una vez acabado, nos vamos y me da una pequeña vuelta por la ciudad, oscura ya. Llegamos a una “mega” estación de trenes, me explica que es de la época de los portugueses, está en perfecto estado, entramos y vemos las diferentes vías, todos los espacios dispuestos para acoger una gran cantidad de trenes, pasajeros...un vestíbulo inmenso...y me explica que actualmente solo sale un tren a la semana. Y encima, para mercaderías. Este surrealismo ya lo empiezo a conocer, realidad africana que convive con el pasado colonizador (y explotador) sin mesura. Lo que sí me parece surrealista es cuando al cabo de unos días me explica que en el hospital -ella es doctora- de vez en cuando llega un herido por accidente de tren... este mismo que pasa solo una vez a la semana...
Después pasamos por su casa y...en un abrir y cerrar de ojos me tiene subida cambiando bombillas que hace días que no le funcionan. Hay que decir que cambiar una bombilla en tierras africanas casi siempre se traduce en un rompecabezas de muebles: los techos son altos, casi nunca enocntraras una escalera dentro las casas, por lo tanto, encima de la mesa colocas una silla, donde te subes, pero sino llegas -que es a menudo- sobre la mesa otra mesa, por ejemplo la que tienes para los cafés delante del sofá...

Puede que explicado así no parece nada especial, pero os puedo asegurar que ni 24 horas hacía que pisaba Mozambique, con todo el impacto visual y auditivo acumulado, el biiip, las italianas de la sangría y de postres “tetris” de muebles...llegué a casa sin saber muy bién a qué pais había llegado. Eso sí, con una gran sonrisa :).


L'entrée: surréalisme.
20-06-2010

Je viens d'expérimenter que tous les début de long voyage pour moi prenez de fortes doses de moments surréalistes. Oui, oui, ces moments où vous n'êtes pas au courant de l'endroit où vos pieds sont et soudainement vous tomberez sentir comme un extraterrestre.... comme si vous étiez d'une autre planète...

Il est maintenant dimanche, premier jour à Beira, me plaçant, l'installation, s'y perdre pour une maison avec une distribution inhabituelle de l'espace, la découverte du monde de l'autre côté de la fenêtre, reconnaissance des odeurs , les plantes, redécouvrir la chaleur du soleil africaine avec moi... m'appelle Marina - mon premier contact à Beira, une italienne bien fêtarde - et m'invite à regarder un match de la Coupe du Monde en Afrique du Sud. Ravi d'accepter, non seulement pour les événements sportifs télévisés, mais pour sortir et faire connaissance avec les environs.

Après deux minutes d'être à la voiture tout en discutant avec mon «portuñol» insuffisante j'entends un «biiiip» qui vient de quelque part dans la voiture, et je vois comme elle, sans dévier la vue de face, s'accroupit un petit et joue quelque chose sous le siège.... après quelques minutes, «biiiiip» de nouveau, et elle a dirigé sa main sous le volant.... je ne comprends pas ce que c'est que ça? Un jour plus tard, lorsque le "biiip" je sais que c'est pas de mon imagination, je demande directement: est-il un système antivol. Chaque fois que vous démarrez la voiture il y a trois "biiiiips", chacun correspondant à une pression d'un bouton caché. Si tu ne touches pas, la voiture s'arrête et ne démarre pas. Je la regarde et je pense que c'est vraiment d'un film du futur.... surréaliste, là au milieu du Mozambique! En tout cas, je le trouve une idée géniale.
Nous sommes arrivés à la maison des amis, cinq religieuses italiennes qui sont encore plus fêtardes que Marine, avec cette vitalité de toutes les religieux que j'ai connu qui portent plus de la moitié de sa vie en Afrique, toutes assis à autour d'une télévision minuscule , les présentations resteront inachevés, parce que soudain elles missent à crier comme si nous étions dans le même stade donc la sélection italienne etais près de marquer.... elles achèvent avec la trompette – qui fait ce bruit retentissant comme vous savez – avec les couleurs de l'Italie qu'on a porté de la voisine Afrique du Sud. Je m'asseois un peu indécis, davant la situation drôle et effrayant. Sans s'arrêter à parler italien rapidement avec peine à comprendre ce que «mama miaaaaaa»..... qui j'ai à gauche, toute de coup elle tourné et toute vigoureuse ma demande: «tu veux?» Dans la main il ya une bouteille demi-litre et une étiquette en plastique qui dit "DON SIMON. ¡Sangría! ¡Qué alegría!".... je ne réagit pas.... 5 religieuses forofes du football, en buvant Sangría Don Simon... n'importe quel dimanche au Mozambique.... surréaliste! (Il suffit de dire que je toute suite a montré qu'il y avait dans la bouteille étais jus d'ananas.... et la vérité, après une demi-heure, c'est moi qui aussi commencé à dire «mama mia" quand l'Italie a joué le ballon... a été très amusant. Bien que l'Italie a perdu.)

Une fois c'est fini, on parts et me donne une petite tour autour de la ville, déjà dans le noir. Arrivons à la «mega» gare, elle me dit que est faite dans le temps des Portugais, est en parfait état, nous y allons et voyons les différentes voies, tous les emplacements sont disposés à accueillir un grand nombre de trains, les passagers.... une grande salle... et m'explique qu'à l'heure actuelle un seul train feuilles par semaine. Et encore de marchandises. Ce surréalisme je commences déjà à le connaître, réalité africaine en face d'un passé colonisateur (et d'exploitation) sans mesure. Ce qui semble réllement surréaliste, c'est quand quelques jours après, elle m'explique qu'à l'hôpital -elle est médecin- de temps en temps, on arrive des blessés par accident de train.... ceci qui circules seulement une fois par semaine....

Ensuite, nous rentrons chez-elle.... toute de coup je suis dessus le table pour changer les ampoules qui ne fonctionnent pas. Il faut dire que pour changer une ampoule à l'Afrique presque toujours ça signifié un casse-tête de meubles: les plafonds sont trés élevés, presque jamais tu trouves une échelle à l'intérieur des maisons, donc, sur la place d'une table, une chaise où tu monts, et si n'arrive pas - qu'est trés souvent - sur la table, une autre table, par exemple, laquelle vous avez pour le café en face du canapé....

Peut-être qu'expliqué comme ça, ne regarde rien de spécial, mais je vous assure que ni n'a 24 heures passé que j'été au Mozambique, avec tout l'impact visuel et auditif cumulatif, le «biiip», les italiennes avec la Sangría et un dessert de "tetris" de meubles... Je suis rentré sans vraiment savoir de quel pays j'avait atterri. Toutefois, avec une grande sourire :).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada