ESSENT miro, palpo, jugo, sento, experimento, escolto, m'escapo, m'aturo, torno... fins a trobar l'ESSÈNCIA.
SIENDO miro, palpo, juego, siento, experimento, oigo, me escapo, me paro, vuelvo...hasta encontrar la ESENCIA.
EN ÉTANT regarde, palpe, joue, sens, expérimente, écoute, m'échappe, m'arrête, retourne...jusqu'à trouver l'ESSENCE.

divendres, 24 de desembre del 2010

Un racó de món anomenat Butembo




R.D.Congo 20-11-2010

Fa just una setmana que vaig arribar a Butembo, la principal ciutat comercial de l'est de la República Democràtica del Congo i la segona ciutat de la província Kivu Nord. S'estima que hi viuen unes 600.000 persones, tot i que les estadístiques més fiables són de fa més de 10 anys. Butembo històricament va ser un centre comercial al cor de l'Àfrica, un punt clau de trobada, intercanvi o de pas dels comerciants àrabs, tot i que curiosament només fa una desena d'anys que va ser reconeguda oficialment com a ciutat. Tot i la seva importància com a enclavament econòmic, la ciutat no té xarxa elèctrica, tampoc cap carrer asfaltat ni aigua potable. Un dels companys de feina, nascut aquí, comenta resignat en broma, “nosaltres només coneixem l'asfalt i l'electricitat pels llibres”.

Butembo m'agrada.
És viu, actiu, intens, ple arrebossar, extens per evitar ser dens, inquiet, mogut, popular, canviant en detalls, estable des de l'aire, ciutat cap enfora, barriades cap endins.
És desordenat a priori, fins que comences a percebre i entendre les dinàmiques internes d'ordenació diferents a les que estàs acostumat.
És un impacte visual permanent, els estampats africans dels vestits femenins es confonen amb les acolorides façanes de les botigues, edificis, paradetes improvisades -o no?...- que trobes cada mig metre.
És sorollós i silenciós a la vegada, a qualsevol racó descobreixes una ràdio, la gent camina pel carrer amb els petits transistors a la mà (a vegades arrapats a l'orella perquè les piles s'estan acabant....), sovint et creues amb dones que canten mentre caminen, o potser avui és dissabte i afines l'orella per escoltar els cants unísons de l'església de més enllà, mentre la teva oïda ja s'ha acostumat al soroll constant dels generadors....
Butembo és verd i marró, un verd vital de la riquesa natural que la pluja alimenta gairebé cada dia, quan arriba de sobte, capritxosa. El contrast el trobes amb el marró de la terra, un marró rogenc, o un marró sorrenc, o un marró enfangat, però sempre un marró que transpira força a cada centímetre...i és el mateix que et trobes als baixos dels pantalons en arribar a casa.

Als dos dies d'arribar, la mare em va escriure el primer e-mail, em demanava “explica'ns com és aquest racó de món on has anat a parar”... no hagués trobat millors paraules per descriure'l. Quan et documentes abans de venir tens la sensació que et dirigeixes a un centre relativament important...quan hi arribes, les sensacions mentals, visuals, espirituals físiques i sentimentals sens dubte et situen en això: en un racó de món anomenat Butembo.
Iniciem descoberta :).



Un rincón de mundo llamado Butembo
R.D.Congo 20-11-2010

Hace justo una semana que llegué a Butembo, la principal ciudad comercial del este de la República Democrática del Congo y la segunda ciudad de la provincia Kivu Norte. Se estima que viven unas 600.000 personas, aunque las estadísticas más fiables son de hace más de diez años. Butembo históricamente fue un centro comercial en el corazón de África, un punto clave de encuantro, intercambio o de paso de los comerciantes árabes, aunque curiosamente sólo hace unos diez años que fue reconocida oficialmente como ciudad. Aún de su importancia como enclave económico, la ciudad no dispone de red eléctricaa, tampoco ninguna calle asfaltada ni agua potable. Uno de los compañeros de trabajo, nacido aquí, comenta resignado en broma, “nosotros sólo conocemos el asfalto y la electricidad por los libros”.

Butembo me gusta.
Es vivo, activo, intenso, lleno a rebosar, extensopara (evitar ser denso), inquieto, movido, popular, cambiante en detalles, estable desdel aire, ciudad para afuera, barrios para adentro.
Es desordenado a priori, hasta que empiezas a percibir y entender las dinámicas internas de ordenación diferentes a las que estás acostumbrado.
Es un impacto visual permanente, los estampados africanos de los vestidos femeninos se confunden con las acoloridas fachadas de las tiendas, edificios, paraditas improvisadas -o no?...- que te encuantras cada medio metro.
Es ruidoso y silencioso a la vez, en cualquier rincón descubres una radio, la gente anda por la calle con pequeños transistores en la mano (a veces pegados a la oreja porque las pilas estan a punto de acabarse...), a menudo te cruzas con mujeres cantando mientras andan, o a lo mejor hoy es sábado y agudizas la oreja para escuchar los cantos unísonos de la iglesia de por allá, mientras tu oído ya se ha acostumbrado al ruído constante de los generadores...
Butembo es verde y marrón, un verde vital de la riqueza natural que la lluvia alimenta casi a diario, cuando llega de golpe, caprichosa. El contraste lo encuentras con el marrón de la tierra, un marrón rojizo, o un marrón arenoso, o un marrón de barro, pero siempre un marrón que transpira fuerza a cada centímetro... y es el mismo que te encuentras en los bajos de los pantalones al llegar a casa.
A los dos días de llegar, mi madre me escribió el primer e-mail, me pedía “explicanos cómo es este rincón de mundo dónde has ido a parar...” no hubiera encontrado mejores palabras para describirlo. Cuando te documentas antes de venir, tienes la sensación que te diriges a un centro relativamente importante...cuando llegas, las sensaciones mentales, visuales, espirituales, físicas y sentimentales sin duda alguna te situan en esto: en un rincón de mundo llamado Butembo.
Iniciamos descubierta :).

Un recoin du monde appelé Butembo
R.D. Congo 20-11-2010
Il y a une semaine que je suis arrivé à Butembo, la principale ville commerciale de l'Est de la RDC et la deuxième ville de la province Nord-Kivu. Environ 600.000 personnes y vivent, même si les statistiques plus fiables sont de plus de 10 ans. Butembo a été historiquement un centre commercial au coeur de l'Afrique, une importante point de réunion, d'échange ou au passage des commerçants arabes, bien que curieusement il ya seulement dix ans elle a été officiellement reconnue comme une ville. En dépit de son importance comme une enclave économique, la ville n'a pas de réseau d'électricité, ni route goudronnée et non plus de l'eau potable. Un des collègues de travail, nés ici, dit en plaisantant avec résignation, «nous ne connaissons que la route et de l'électricité pour les livres."

J'aime Butembo.
Il est vivante, active, intense, plein à déborder, vaste pour éviter être dense, inquiète, agité, populaire, changent en les détails, stable depuis l'air, ville vers l'extérieur, quartiers vers l'intérieur.
Malpropre d'abord, jusqu'à toi commences à percevoir et à comprendre la dynamique interne d'organisation différente de ce que tu êtes habitué.
Il s'agit d'un impact visuel permanent, les coleurs africaines des robes fémmenins se mêlent aux façades colorées des magasins, des bâtiments, étals imprivisés -ou non?...- dans chaque mètre et demi.
Il est bruyant et silencieux à la fois, n'importe quel coin vous découvrirez une radio, les gens marcher dans la rue avec des transistors petits dans la main (parfois «collés» à l'oreille parce que les piles sont en train de finir ....), souvent tu peut te croissé avec des femmes qui chantent tout en marchant, ou peut-être aujourd'hui est samedi et si tu affines t'oreille pouvez entendre les chansons d'une seule voix de l'église au-delà, tandis que votre oreille est déjà habitué à des bruits constants de générateurs....
Butembo est vert et brun, un vert vitale de la richesse naturelle qui se nourrit de la pluie presque tous les jours quand elle tombe tout à coup, capricieux. Le contraste arrive avec le brun de la terre, ou brun rougeâtre, brun de sable ou brun boueux, mais toujours d'un brun qui respire la force ... et est le même que tu trouves dans le bas du pantalon de retour à la maison.

Après deux jours d'arriver, ma mère a écrit le premier e-mail et m'a demandé: «il faut nos dire c'est comme ce recoin du monde où tu est allé"... n'aurait pas trouvé de meilleurs mots pour le décrire. Lorsque vous lisez avant de venir, vous sentez que vous allez dans un centre relativement important... quand vous y arrivez, la sensation mentale, visuelle, spirituel, physique et émotionnelle sans aucun doute vous mettre en ceci: dans un recoin du monde appelé Butembo.
On commence la découverte :).

Tornar...


Vallirana (Catalunya) 23-10-2010

Algú de vosaltres em va preguntar fa poc com era el moment de marxar per un temps, o sigui què et passava per dins en aquelles últimes hores en que vas dient “fins aviat” a la teva gent i als teus espais. Em preguntaves “deu ser difícil oi?”. La veritat és que no ho és, almenys per mi gens, perquè quan marxo estic tan plena d'il·lusió per tot el que m'espera, que marxar val la pena. Evidentment suposo que el factor més important és que es tracta d'un “fins aviat”, per tant la nostàlgia i l'enyorança no tenen cabuda en aquestes hores.
A mi el problema se'm presenta ara mateix, en aquests moments, aterro, després de quatre mesos fora tampoc és massa, retrobo amb molta estima la família, les abraçades amb els amics, la magnífica sensació de plenitud quan entres a casa, l'espai que sento més meu...les primeres hores són d'un somriure ampli i permanent. Però passats dos dies arriba el desconcert. Hi ha quelcom que no encaixa en tu, o potser ets tu? Que carai passa?....estàs a casa, amb la teva gent, on hi tens les teves arrels...perquè no et sens plena?
Se'm fa impossible explicar exactament de què es tracta. Impossible ni tan sols de descriure la sensació...
Suposo que no som del tot conscients de com ens arriba a influir el nostre entorn. Et sembla que ets la mateixa que fa cinc dies estaves a l'altre punta del món, que realment el teu dia a dia no canvia tant, t'acostumes a estar allà, i quan tornes aquí ja estàs acostumat, de fet ho hauries d'estar més que en cap altre lloc, aquí és on has nascut. Però hi ha quelcom dins teu que no encaixa, inconscientment no hi ets tota, hi ha una part que ja no està a gust amb certes coses d'aquí, és una espècie de rebuig contradictori que sents dins teu. I el sents i no saps com interpretar-lo, i encara menys explicar-lo.

Estic aterrant. Ainda. (encara)
Un dia em van explicar que dins la nostra ment hi tenim quatre “parts”: (1) una que coneixem i que mostrem, (2) una que coneixem i que no mostrem, (3) una que no coneixem o que no en som conscients però que mostrem als demés, i (4) una que no en som conscients i que tampoc mostrem, almenys en situacions “normals”. Crec que és alguna d'aquestes dues últimes -potser les dues- la que se m'està removent aquests dies...

Ahir estava sopant amb les amigues de tota la vida, i estava la mar de bé, i feliç de ser-hi, de tornar-les a trobar...però en certs moments la meva ment, i el meu esperit, desconnecta i em fa viatjar ben lluny, tant lluny que no sento que estigui íntegra al mateix lloc on es troba el meu cos. I no és una sensació de malestar. No sabria dir quin tipus de sensació és, però els teus ulls ja no són els mateixos. I el teu cap va i ve d'un continent a un altre preguntant-te constantment quina és exactament la diferència entre una situació i l'altre. Preguntant-te què carai canvia de forma tant profunda entre un sopar a Barcelona i un sopar a Beira. Potser el canvi més important ets tu. O no. Potser el que canvia és quelcom al que no li fas prou atenció. Una suma de petits factors que passen desapercebuts.

La idea que més clarament em ronda pel cap és que no estic sencera. Alguna part de mi és nega a establir-se aquí, a romandre pacífica. Molts em dieu que tinc el “mal d'Àfrica”. Impossible d'explicar, però reconeixible per tots a primera vista.
En tot cas em sento feliç d'estar aquí, a casa. I també d'haver estat allà, a casa també. Això sí que ho reconec amb claredat, no en tinc cap dubte.

Potser simplement és nostàlgia....simplement saudades....



Volver...
Vallirana (Catalunya) 23-10-2010

Alguno de vosotros me preguntó hace poco cómo era el momento de partir por un tiempo, o sea qué te passaba por tu interior en esas últimas horas en que vas diciendo “hasta pronto” a tu gente y a tus espacios. Me preguntabas “debe de ser difícil, verdad?”. La verdad es que no lo és, al menos para mi nada, porque cuando me voy estoy tan llena de ilusión por todo lo que me espera, que partir vale la pena. Evidentmenete imagino que el factor más importante es que se trata de un “hasta pronto”, por lo tanto la nostalgia y la añoranza no tienen cabida en estas horas.

A mi el problema se me presenta ahora mismo, en estos momentos, aterrizo, después de 4 meses fuera tampoco es demasiado, rencuentro con mucha estima la família, los abrazos con los amigos, la magnífica sensación de plenitud cuando entras en casa, el espacio que siento más mío...las primeras horas son de una sonrisa ámplia y permanente. Pero pasados dos días llega el desconcierto. Hay algo que no encaja en ti, ¿o a lo mejor eres tú? ¿Qué carai pasa?... estás en casa, con tu gente, dónde tienes tus raíces...porqué no te sientes plena?
Se me hace imposible explicar exactamente de qué se trata. Imposible ni tan solo describir la sensación...
Supongo que no somos del todo conscientes de como nos llega a influir nuestro entorno. Te parece que eres la misma persona que hace cinco días estabas en la otra punta del mundo, que realmente tu día a día no cambia tanto, te acostumbras a estar allí, y cuando vuelves aquí ya estás acostumbrado, de hecho lo deberías estar más que en cualquier otro lado, aquí és dónde has nacido. Pero hay algo dentro de ti que no encaja, inconscientemente no estás toda, hay una parte de ti que ya no está a gusto con ciertas cosas de aquí, es una especie de rechazo conttradictorio que sientes dentro de ti. Y lo sientes y no sabes como interpretarlo, y aun menos explicarlo.
Estoy aterrizando. Ainda. (aún)
Un día me explicaron que dentro de nuestra mente tenemos cuatro “partes”: (1) una que conocemos y que mostramos, (2) una que conocemos y que no mostramos, (3) una que no conocemos o de la que no somos conscientes pero que mostramos a los demás y (4) una que no conocemos y que tampoco mostramos a los demás, al menos en situaciones “normales”. Creo que es alguna de estas dos últimas -puede que las dos- que se me está removiendo estos días...
Ayer estaba cenando con las amigas de toda la vida, y estaba la mar de bién, y feliz de estar, de volverlas a encontrar... pero en ciertos momentos mi mente, mi espíritu, desconecta y me hace viajar muy lejos, tan lejos que no siento que esté íntegra en el mismo sitio donde se encuentra mi cuerpo. Y no es una sensación de malestar. No sabría decir qué tipo de sensación es, pero tus ojos ya son los mismos. Tu mente va y viene de un continente al otro preguntandote constantemente cual es exactamente la diferencia entre una situación y la otra. Preguntandote qué carai cambia de forma tan profunda entre una cena en Barcelona y una cena en Beira. Puede que el cambio más importante eres tú. O no. A lo mejor lo que cambia es algo lo cual no haces suficiente atención. Una suma de pequeños factores que pasan desapercibidos.
La idea que más claramente me viene a la mente es que no estoy entera, Alguna parte de mi se niega a establirse aquí, a permanecer pacífica. Muchos me decís que tengo el “mal de África”. Imposible de explicar, pero reconocible por todos a primera vista.
En cualquier caso me siento feliz de estar aquí, en casa. Y también de haber estado allí, en casa también. Eso sí que lo reconozco con claredad, no tengo ninguna duda.

A lo mejor simplemente es nostalgia...simplemente saudades...



Retour...
Vallirana (Catalunya) 23-10-2010

Quelqu'un d'entre vous m'a demandé récemment comment est, qu'est-ce que je sens, au moment de partir pour un certain temps, donc ce qui s'est passé dans ton interieur en ces dernières heures, quand vous dites "à bientôt" à votre gens et a votre espace. Tu m'as demandé «doit être dure, n'est-ce pas?». La vérité est qu'il n'est pas, au moins pour moi du tout, parce que quand je parts, je suis plein d'enthousiasme pour tout ce qui m'attend, il vaut la peine partir. Évidemment, je suppose que le facteur le plus important est qu'il s'agit d'un «à bientôt», de sorte que la nostalgie et le désir n'ont pas leur place dans ces heures.

Pour moi le problème arrive en ce moment, j'atterris, au bout de quatre mois sur ce n'est pas trop, le recontre de la famille avec beaucoup d'amour, des embrasses avec des amis, le merveilleux sentiment de plénitude lorsque je rentre chez moi, l'espace que je me sens plus à moi ... les premières heures sont un grand sourire permanente. Mais après deux jours vient la confusion. Est-ce que quelque chose ne vais pas bien, ou peut-être que c'est moi? Qu'est-ce que ça passe?.... tu est chez toi, avec tes gens, où tu as tes racines... pouquoi tu n'est pas plein?

Il m'est impossible d'expliquer exactement ce qu'il est. Impossible de décrire même la sénsation...

Je suppose que nous ne sommes pas pleinement conscients de la façon dont on nos arrive à influencer l'environnement. Penses-toi que tu est le même qu'il y a 5 jours tu étais à l'autre côté du monde et que ne change pas vraiment votre jour à jour, tu t'habitues à vivre là-bas, et revenir ici où tu est déjà habitué, en fait, il devrait probablement être plus que partout ailleurs, c'est ici que vous êtes né. Mais il ya quelque chose en vous qui ne rentre pas, inconsciemment tu n'est pas entière, il ya une partie qui n'est plus à l'aise avec certaines choses ici, est une sorte de rejet contradicteur que vous sentez en vous. Tu le sens mais ne sais pas comment l'interpréter, et encore moins l'expliquer.

Je suis d'atterrissage. Ainda. (encore)
Un jour, on m'a dit que dans notre tête nous avons quatre «parties»: (1) l'une qui nous savons et que montrons, (2) une qui nous savons mais ne montrons pas, (3) autre qui ne savons pas -ou nous ne sommes pas conscients- mais que nous montrons aux autres et (4) une que ni savons pas ni montrons pas, au moins dans des situations «normales». Je pense que c'est un de ces deux derniers, peut-être le deux, qui ces sont agitées en moi ces jours-ci...

Hier, je dînais avec les amis de toute la vie, j'étais bien, et heureux d'être là, de retour pour les trouver... mais en quelques moments ma tête déconnecte et elle ma fait voyager très loin, tan loin que je ne suis pas sûre d'être integre dans le même indroit où est mon corps. N'est pas un sentiment de malaise. Je ne sais pas quel genre de sentiment est, mais mon yeux ne sont pas les mêmes. Et ta tête va et vient d'un continent à l'autre pendant que ta demands constamment ce qui est exactement la différence entre une situation et un autre. Ta demands ce quoi le changement de manière très profond entre un dîner à Barcelone et un dîner à Beira. Peut-être le plus grand changement étes vous. Ou pas. Peut-être qui change, c'est quelque chose que vous n'avez pas faites attention. Une petite quantité de facteurs qui passent inaperçus.

L'idée que plus clairement ronde dans ma tête, c'est que je ne suis pas tout. Une partie de moi refuse de s'installer ici, de rester pacifique. Beaucoup disent que j'ai le "mal d'Afrique." Impossible à expliquer, mais reconnaissable à première vue.

En tout cas je suis heureux d'être ici chez moi. Et d'étais là, à la maison aussi. Ça je reconnais clairement, pas de doute.

Peut-être que c'est tout simplement la nostalgie....simplement saudades...

dimecres, 22 de desembre del 2010

Capulana


Moçambique, 19-08-2010

Capulanes religioses: en motiu del Papa Joan Pau II
Capulana, en diuen símbol de la dona africana.
Ela acompanha todas as etapas da nossa vida:
com ela recebemos o recémnascido;
com ela fazemos o traje para todas as idades;
é mortalha, lenço, lençol e manta;
Com ela se amarra o bebé nas costas,
se faze uma trouxa de legumes
e se amarra um feixe de lenha.
É a funçao práctica que dá, a este pedaço de pano,
uma caracteristica muito peculiar.
Capulana é o símbolo da mulher moçambicana, da mulher africana”.

Expliquen que n'hi ha dos tipus: “vemba” per a ús quotidià i fa entre 1,50 i 1,80 metres, i la “mucume” la cermonial de 2 metres, que “leva uma venda branca pegada o meio”.

A capulana simboliza o poder femenino:
é sinonimo de castidade: na hora do conselho da adolescente, as mães recomendan: “minha filha, amarra bem tua capulana, para caminhar segura de pernas sempre juntas”.

Ela é uma mulher de capulana firme” para simbolizar o poder e a dignidade d'ela.

Amarra bem a capulana” na hora de grandes desafios.

As mulheres mais velhas sopram baixinho nos ouvidos das mais novas: mulher, leva sempre a capulana, porque nunca sabes onde seras dormida”.




Capulana (tissu)
19-08-2010

Capulana, on dit le symbol de la femme de l'Afrique.

«Elle accompagne chaque étape de notre vie:
avec elle on reçu le nouveau-né;
avec elle on fait l'habille pour tous les âges;
est linceul, écharpe, drap et couverture;
Avec elle on enveloppes le bébé dans le dos,
on faites un paquet de légumes;
et faire un paquet de bois.
C'est la fonction pratique qui donne à ce morceau de tissu,
une caractéristique très particulière.
Capulana est le symbole de femme mozambicaines, du femme africaine.»



Capulanes polítiques: "Guebuza hoje" en honor al president de Moçambic

On explique qu'il ya n'a deux types: "Vemba" pour usage quottidienne et mesures entre 1,50 et 1,80 m, et la "mucume", céremonial de 2 métres qui porte une vente blanche à travers l'empreinte.

«Le capulana symbolise le pouvoir féminin:
est synonyme de chasteté: lorsque le conseil des mères des adolescentes, elles recommendent: «Ma fille n'a attacher votre capulana bien, sûr de marcher les jambes ensemble pour toujours."

"Elle est une femme de capulana ferme" pour symboliser la puissance et la dignité d'elle.

"Attaches ta capulana bien" en le moment des grands défis.

Les femmes âgées sont souffler doucement dans les oreilles des jeunes: "femme, conduit toujours à capulana avec toi, parce que vous ne savez jamais où seras endormi" ».


Primer plat: surrealisme


Moçambique, 20-06-2010

Pel que estic experimentant, tots els inicis de viatge de llarga durada estan tenint per mi altes dosis de moments surrealistes. Sí sí, aquells moments en que encara no ets conscient d'on tens els peus i de cop i volta te'n arriba una que et fa sentir extraterrestre....com si fossis d'un altre planeta...

Resulta que avui és diumenge, primer dia a Beira, situant-me, instal·lant-me, perdent-me per una casa amb una curiosa distribució de l'espai, descobrint el món a l'altre cantó de la finestra, reconeixent olors, plantes, retrobant-me amb l'escalfor del sol africà...em truca la Marina – el meu primer contacte a Beira, una italiana ben trempada – i em convida a veure un partit de futbol del Mundial de Sud-Àfrica. Accepto encantada, no tant per l'esdeveniment esportiu tele-visat sinó per sortir i començar a conèixer l'entorn.

Als dos minuts de pujar al cotxe mentre anem xerrant amb el meu insuficient “portunyol”, sento un “biiiip” que surt d'alguna part de l'interior del cotxe, i veig que ella sense desviar la vista del davant, s'ajup una mica i toca alguna cosa sota el seient....passat un minut “biiiiip” altre cop, i ella que dirigeix la mà cap a sota el volant....no ho entenc....que carai és això? Un dia després, quan el “biiip” ja sé que no són imaginacions meves li pregunto directament: resulta que és un sistema antirobatori. Cada cop que engegues el cotxe sonaran tres “biiiiips”, i cada un es correspon a tocar un botó amagat. Sinó els toques el cotxe es para i no arrenca. Me la quedo mirant i em sembla realment tret d'una pel·lícula del futur....surrealista allà al mig de Moçambic! En tot cas, ho trobo una gran idea.

Arribem a casa les amigues, que resulten ser cinc monges italianes encara més trempades que la Marina, amb aquella gran vitalitat de totes les religioses que he conegut que porten mitja vida a l'Àfrica, totes assegudes en rodona al voltant d'un diminut televisor, les presentacions es queden a mitges perquè de cop i volta es posen a cridar com si al mateix camp estiguéssim ja que la selecció italiana gairebé marca un gol....ho rematen traient la trompeta - que fa aquell so estrepitós que tots sabeu- amb els colors d'Itàlia que han portat de la veïna Sud-Àfrica. M'assec un pèl indecisa, entre divertida i espantada de la situació. Sense parar de parlar ràpidament amb un italià del que amb prou feines entenc “mamma miaaaaaa”.....la que em queda a la dreta de cop és gira tota vigorosa i em diu “quieres?” a la mà hi té una ampolla de plàstic de litre i mig l'etiqueta de la qual posa “DON SIMON. ¡Sangría! ¡Qué alegría!”....no reacciono....5 monges, forofes fins la medul·la del futbol, bevent Sangría Don Simón...un diumenge qualsevol a Moçambic....surrealista! (Val a dir que enseguida em van mostrar que dins l'ampolla hi havia suc de pinya....i al cap de mitja hora la veritat és que jo també vaig començar a dir “mama mia” quan Itàlia tocava la pilota....va ser ben divertit. Tot i que Itàlia va perdre.)

En acabat, marxem i em dóna una petita volta per la ciutat, fosca ja. Arribem a una “mega” estació de trens, m'explica que és de l'època dels portuguesos, està en perfecte estat, hi entrem i veiem les diverses vies, tots els espais disposats per acollir una gran quantitat de trens, passatgers...un vestíbul immens....i m'explica que actualment només hi surt un tren per setmana. I de mercaderies. Aquest surrealisme ja el començo a conèixer, realitat africana davant del passat colonitzador (i explotador) sense mesura. El que sí em sembla surrealista és quan al cap d'uns dies m'explica que a l'hospital -ella és doctora- de quan en quan arriba algun ferit per accident de tren....aquest mateix que passa només un cop per setmana....

Després passem per casa seva i.....en un tres i no res em té enfilada canviant diverses bombetes que fa dies no li funcionen. Val a dir que canviar una bombeta en terres africanes gairebé sempre es tradueix en un trencaclosques de mobles: els sostres són alts, quasi mai trobaràs una escala dins les cases, per tant, sobre la taula hi col·loques una cadira, on t'enfiles, i sinó hi arribes -que és sovint- sobre la taula una altre taula, per exemple la que tens pel cafè, davant dels sofàs....

Potser explicat així no sembla res d'especial, però us asseguro que ni 24 hores feia que estava a Moçambic, amb tot l'impacte visual i auditiu acumulat, el biiip, les italianes de la sangría i de postres “tetris” de mobles....vaig arribar a casa sense saber ben bé a quin país havia aterrat. Això sí, amb un bon somriure :).


Primer plato: surrealismo.
20-06-2010

Por lo que estoy experimentando, todos los inicios de viaje de larga durada estan teninedo para mi altas dosis de momentos surrealistas. Sí, sí, esos momentos en los cuales aún no eres consciente de donde tienes los pies y de golpe y porrazo te acontece algo que te hace sentir extraterrestre...como si fueras de otro planeta...

Resulta que hoy es domingo, primer dia en Beira, situandome, instalandome, perdiendome en una casa con una curiosa distribución del espacio, descubriendo el mundo que hay al otro lado de la ventana, reconociendo olores, plantes, rencontrandome con el calor del sol africano...me llama Marina – mi primer contacto en Beira, una italaiana muy marchosa – y me invita a ver un partido de futbol del Mundial de Sur-África. Acepto encantada, no tanto por el acontecimiento deportivo televisado sino por salir y empezar a conocer el entorno.

A los dos minutos de subir al coche mientras vamos charlando con mi insuficiente “portuñol”, oigo un “biiiip” que sale de alguna parte del interior del coche, y veo que ella sin desviar la vista ni la conversación, se inclina un poco y toca alguna cosa debajo el asiento...pasado un minuto “biiiip” otra vez, y ella que dirige la mano hacia debajo el volante...no lo entiendo...¿que carai es eso? Al día siguiente, cuando el “biiiip” ya sé que no son imaginaciones mías, le pregunto directamente: resulta que es un sistema antirobo. Cada vez que enciendes el coche sonaran tres “biiiiips”, y cada uno se corresponde a tocar un botón escondido. Sino los tocas el coche se para y no arranca. Me la quedo mirando y me parece realmente sacado de una película del futuro...surrealista allí en medio de Mozambique! En cualquier caso, lo encuentro una gran idea.

Llegamos a casa de las amigas, que resultan ser cinco monjas italianas aún más marxosas que marina, con esa gran vitalidad de todas las religiosas que he conocido que llevan media vida en África, todas sentadas en redonda alrededor de un diminuto televisor. Las presentaciones se quedan a medias porque de repente se ponen a chillar como si en el mismo campo estuviéramos, ya que la selección italiana casi marca un gol...lo rematan sacando la trompeta – que hace ese ruido estrepitoso que todos sabeis- con los colores de Italia que han traído de la vecina Sur-áfrica. Me siento un poco indecisa, entre divertida y asustada de la situación. Sin parar de hablar rápidamente con un italiano del que difícilmente entiendo “mamma miaaaaaaa”...la que queda a mi derecha de golpe se gira toda vigorosa y me dice “queres?”, en su mano sostiene una botella de plástico de litro y medio la etiqueta de la cual indica “DON SIMON. ¡Sangría! ¡Qué alegría!”... no doy crédito....no reacciono....5 monjas, forófas hasta la médula del futbol, beviendo sangría Don Simón....un domingo cualquiera en Mozambique...surrealista! (Hay que decir que enseguida me mostraron que dentro la botella había zumo de piña...y al cabo de media hora la verdad es que yo también empezé a decir “mama miaaaaa” cuando Itàlia tocaba pelota...estuvo bien divertido. Aunque Italia perdió).

Una vez acabado, nos vamos y me da una pequeña vuelta por la ciudad, oscura ya. Llegamos a una “mega” estación de trenes, me explica que es de la época de los portugueses, está en perfecto estado, entramos y vemos las diferentes vías, todos los espacios dispuestos para acoger una gran cantidad de trenes, pasajeros...un vestíbulo inmenso...y me explica que actualmente solo sale un tren a la semana. Y encima, para mercaderías. Este surrealismo ya lo empiezo a conocer, realidad africana que convive con el pasado colonizador (y explotador) sin mesura. Lo que sí me parece surrealista es cuando al cabo de unos días me explica que en el hospital -ella es doctora- de vez en cuando llega un herido por accidente de tren... este mismo que pasa solo una vez a la semana...
Después pasamos por su casa y...en un abrir y cerrar de ojos me tiene subida cambiando bombillas que hace días que no le funcionan. Hay que decir que cambiar una bombilla en tierras africanas casi siempre se traduce en un rompecabezas de muebles: los techos son altos, casi nunca enocntraras una escalera dentro las casas, por lo tanto, encima de la mesa colocas una silla, donde te subes, pero sino llegas -que es a menudo- sobre la mesa otra mesa, por ejemplo la que tienes para los cafés delante del sofá...

Puede que explicado así no parece nada especial, pero os puedo asegurar que ni 24 horas hacía que pisaba Mozambique, con todo el impacto visual y auditivo acumulado, el biiip, las italianas de la sangría y de postres “tetris” de muebles...llegué a casa sin saber muy bién a qué pais había llegado. Eso sí, con una gran sonrisa :).


L'entrée: surréalisme.
20-06-2010

Je viens d'expérimenter que tous les début de long voyage pour moi prenez de fortes doses de moments surréalistes. Oui, oui, ces moments où vous n'êtes pas au courant de l'endroit où vos pieds sont et soudainement vous tomberez sentir comme un extraterrestre.... comme si vous étiez d'une autre planète...

Il est maintenant dimanche, premier jour à Beira, me plaçant, l'installation, s'y perdre pour une maison avec une distribution inhabituelle de l'espace, la découverte du monde de l'autre côté de la fenêtre, reconnaissance des odeurs , les plantes, redécouvrir la chaleur du soleil africaine avec moi... m'appelle Marina - mon premier contact à Beira, une italienne bien fêtarde - et m'invite à regarder un match de la Coupe du Monde en Afrique du Sud. Ravi d'accepter, non seulement pour les événements sportifs télévisés, mais pour sortir et faire connaissance avec les environs.

Après deux minutes d'être à la voiture tout en discutant avec mon «portuñol» insuffisante j'entends un «biiiip» qui vient de quelque part dans la voiture, et je vois comme elle, sans dévier la vue de face, s'accroupit un petit et joue quelque chose sous le siège.... après quelques minutes, «biiiiip» de nouveau, et elle a dirigé sa main sous le volant.... je ne comprends pas ce que c'est que ça? Un jour plus tard, lorsque le "biiip" je sais que c'est pas de mon imagination, je demande directement: est-il un système antivol. Chaque fois que vous démarrez la voiture il y a trois "biiiiips", chacun correspondant à une pression d'un bouton caché. Si tu ne touches pas, la voiture s'arrête et ne démarre pas. Je la regarde et je pense que c'est vraiment d'un film du futur.... surréaliste, là au milieu du Mozambique! En tout cas, je le trouve une idée géniale.
Nous sommes arrivés à la maison des amis, cinq religieuses italiennes qui sont encore plus fêtardes que Marine, avec cette vitalité de toutes les religieux que j'ai connu qui portent plus de la moitié de sa vie en Afrique, toutes assis à autour d'une télévision minuscule , les présentations resteront inachevés, parce que soudain elles missent à crier comme si nous étions dans le même stade donc la sélection italienne etais près de marquer.... elles achèvent avec la trompette – qui fait ce bruit retentissant comme vous savez – avec les couleurs de l'Italie qu'on a porté de la voisine Afrique du Sud. Je m'asseois un peu indécis, davant la situation drôle et effrayant. Sans s'arrêter à parler italien rapidement avec peine à comprendre ce que «mama miaaaaaa»..... qui j'ai à gauche, toute de coup elle tourné et toute vigoureuse ma demande: «tu veux?» Dans la main il ya une bouteille demi-litre et une étiquette en plastique qui dit "DON SIMON. ¡Sangría! ¡Qué alegría!".... je ne réagit pas.... 5 religieuses forofes du football, en buvant Sangría Don Simon... n'importe quel dimanche au Mozambique.... surréaliste! (Il suffit de dire que je toute suite a montré qu'il y avait dans la bouteille étais jus d'ananas.... et la vérité, après une demi-heure, c'est moi qui aussi commencé à dire «mama mia" quand l'Italie a joué le ballon... a été très amusant. Bien que l'Italie a perdu.)

Une fois c'est fini, on parts et me donne une petite tour autour de la ville, déjà dans le noir. Arrivons à la «mega» gare, elle me dit que est faite dans le temps des Portugais, est en parfait état, nous y allons et voyons les différentes voies, tous les emplacements sont disposés à accueillir un grand nombre de trains, les passagers.... une grande salle... et m'explique qu'à l'heure actuelle un seul train feuilles par semaine. Et encore de marchandises. Ce surréalisme je commences déjà à le connaître, réalité africaine en face d'un passé colonisateur (et d'exploitation) sans mesure. Ce qui semble réllement surréaliste, c'est quand quelques jours après, elle m'explique qu'à l'hôpital -elle est médecin- de temps en temps, on arrive des blessés par accident de train.... ceci qui circules seulement une fois par semaine....

Ensuite, nous rentrons chez-elle.... toute de coup je suis dessus le table pour changer les ampoules qui ne fonctionnent pas. Il faut dire que pour changer une ampoule à l'Afrique presque toujours ça signifié un casse-tête de meubles: les plafonds sont trés élevés, presque jamais tu trouves une échelle à l'intérieur des maisons, donc, sur la place d'une table, une chaise où tu monts, et si n'arrive pas - qu'est trés souvent - sur la table, une autre table, par exemple, laquelle vous avez pour le café en face du canapé....

Peut-être qu'expliqué comme ça, ne regarde rien de spécial, mais je vous assure que ni n'a 24 heures passé que j'été au Mozambique, avec tout l'impact visuel et auditif cumulatif, le «biiip», les italiennes avec la Sangría et un dessert de "tetris" de meubles... Je suis rentré sans vraiment savoir de quel pays j'avait atterri. Toutefois, avec une grande sourire :).

Casualment, Moçambique



 

Beira (Moçambic), 19-06-2010
Són les sis del matí, mentre faig cua per facturar l'equipatge a la Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona,la dona del davant se'm gira i em pregunta quelcom en portuguès. Al veure la meva cara de que no l'he acabat d'entendre, em pregunta “ah, não eres brasileira?”....seguim amb l'atribució dispar de nacionalitats que des de fa temps la gent dedueix de la meva cara :).

Només em permeten portar 20kg d'equipatge. El dia abans vaig pesar la motxilla a la balança de la farmàcia de la família, sé del cert que ma germana comprova regularment amb rigorusitat alemanya si està ben calibrada, pesa 19,450kg. Quan em toca facturar, a la recent inaugurada Terminal 1, la brillant, sofisticada i gairebé per estrenar balança sorprenent marca 18,500kg....m'ho miro dos cops, per si de cas és la falta de son, i penso, “caram! Doncs millor per mi...”. Al arribar a Maputo, la capital, he de tornar a facturar amb les línies moçambicanes per agafar l'últim avió cap el destí final: Beira. La rudimentària balança on he de pesar la mateixa motxilla no és pas brillant, ni nova, ni tant sols sembla que tingui les quatre potes al mateix nivell...i sabeu què posava a la pantalleta digital mig borrosa? Evident: 19,450kg! M'agrada la meva arribada a Moçambic. Trencant tòpics entre l'occident tecnològic i l'Àfrica pràctica ;)

No fa ni 24 hores que trepitjo aquest país de l'Àfrica austral, del qual gairebé no conec res, estrany en mi, arribo a una nova destinació sense saber ni tan sols el nom del president actual, amb una mínima idea de la seva història recent després de la colonització, sense una visió clara de la geografia....i és que just fa cinc setmanes se'm va presentar l'oportunitat de venir-hi, coses de la vida, no he dubtat massa a agafar aquesta oportunitat. Estic delitosa per fer la descoberta, pel moment les vibracions són molt bones.

Per casualitat, estic a Moçambic.
O almenys això em semblava, perquè curiosament dins les hores perdudes de l'avió, me n'adono que el codi telefònic internacional de Moçambic és el +258 i de cop recordo que el de Burundi, la meva anterior destinació, és el +257....no crec en el destí però a vegades tinc seriosos dubtes. Al primer moment de connexió a l'internet, abans d'escriure a la família – sí mama....va anar així ;) - amb l'esperit juganer, encuriosida per la possible màgia de la vida, busco de quin país és el codi + 259....Zanzíbar....mmm....fantàstica illa africana....no estaria gens malament! 
 
O sigui que, casualment o no, el fet és que estic a Moçambic. I feliç (això no és casual).


Casualmente, Moçambique
Beira (Mozambique)19-06-2010

Son las seis de la mañana, mientras hago cola para facturar mi equipaje a la Terminal 1 del aeropuerto de barcelona, la mujer de delante se me gira y me pregunta algo en portugués. Al ver mi cara de que no he acabado de entenderla, me pregunta “ah, não eres brasileira?” .... seguimos con la atribución dispar de nacionalidades que des de hace tiempo la gente deduce de mi cara :).

Sólo me permiten llevar 20kg de equipaje. El día anterior pesé la mochila en la balanza de la farmacia de la família. Sé del cierto que mi hermana comproba regularmente con rigurosidad alemana si está bien calibrada, pesa 19,450kg. Cuando me toca facturar, en la recién inagirada terminal 1, la brillante, sofisticada y casi para estrenar balanza sorpendientemente marca 18,500kg... me lo miro dos veces, por si acaso es la falta de sueño, y pienso, “carambas! Pues mejor para mi...”. Al llegar a Maputo, la capital, debo volver a facturar con las línias mozambicanas para coger el último avión hacia el destino final: Beira. La rudimentaria balanza donde debo pesar la misma mochila no es ni brillante, ni nueva, ni tan solo parece que tenga las cuatro patas al mismo nivel...¿y sabeis qué pònís en la pantalleta digital medio borrosa? Evidente: 19,450kg! Me gusta mi llegada a Mozambique. Rompiendo tópicos entre el occidente tecnológico i el África práctica ;).

No hace ni 24 horas que piso este país del África austral, del cual no sé casi nada, raro en mi, llego a una nueva destinación sin saber ni tan solo el nombre de su presidente actual, con una mínima idea de su história reciente despues de la colonización, sin una visión clara de la gepgrafía....y es que hace justo cinco semanas que se me presentó la oportunidad de venir, cosas de la vida, no dudé mucho a coger esta oportunidad. Estoy ansiosa por hacer la descubierta, por el momento las vibrtaciones son muy buenas.

Por casualidad, estoy en Mozambique.
O al menos esto me parecía, porque curiosamente entre las horas perdidas del avión, me doy cuenta que el codigo telefónico internacional de Mozambique, es el +258 y de repente recuerdo que el de Burundi, mi anterior destinación, es el +257...no creo en el destino pero a veces tengo serias dudas. En la primera ocasión de tener conexión a internet, antes de escribir a la familia -sí mama...fue así ;)- el espíritu con ganas de jugar, encuriosida por la posibloe mágia de la vida, busco qué país es el código +259...Zanzíbar...mmm...fantástica isla africana...no estaría nada mal!

O sea que, casualmente o no, la realidad es que estoy en Mozambique. Y feliz (esto no es casual).

Par hasard, Moçambique
Beira (Mozambique) 19-06-2010
 
Ils sont six heures du matin, pendant que je fais la queue pour enregistrer les bagages dans la Terminal1 de l'aéroport de Barcelone, la femme qui se tourne vers moi me demandes quelque chose en portugais. En voyant mon visage que je n'ai pas fini de comprendre, me demander: «Oh, vous êtes brasileira, não?".... on continue avec la répartition des nationalités disparates que les gens ont longtemps été déduit de mon visage :).

Je ne peux que mettre 20 kg de bagages. La veille je peser le sac à dos dans la balance de la pharmacie familiale, je sais avec certitude que ma soeur vérifie régulièrement, avec la rigueur allemande, si elle est correctement calibrée, pesa 19.450 kg. Lorsque je dois vérifier sur le récemment inauguré Terminal 1, l'écran lumineux, raffiné et presque pour étrenner marque surprenantment près de 18,500 kg .... je regarde à deux fois, juste au cas où est le manque de sommeil, et de penser «voilà...donc... bien pour moi ...". En arrivant à Maputo, la capitale, je dus enregistrer une outre fois avec les lignes mozambicaines pour attraper le dernier avion à la destination finale: Beira. Le balance rudimentaire où je pèse le même sac à dos d'hier n'est pas brillante ou nouveaux, ou même semblent n'avoir pas tous les quatre pieds au même niveau ... et vous savez quoi mettre l'écran numérique presque floue? C'est évident: 19.450 kg! J'aime mon arrivée au Mozambique. Cassant les stéréotypes entre l'occident technologique et l'Afrique practique ;).

Pas même il ya 24 heures que je suis dans ce pays d'Afrique australe, dont je sais peu de choses, bizarre en moi, j'arrive dans une nouvelle destination sans même savoir le nom de l'actuel président, avec une idée minimale de son récente histoire après la colonisation, sans une vision claire de la géographie....mais est-ce que il ya seulement cinq semaines que c'est présenté à moi la possibilité de venir, les choses de la vie, je n'ai pas hésité à profiter de cette occasion. Je suis agréable à la découverte, pour le moment les vibrations sont très bonnes.

Par hasard, je suis au Mozambique.
Au moins, cela ma semblait, parce que curieussement dans les heures perdues sur l'avion, je me rends compte que le code téléphonique international pour le Mozambique est +258 et tout à coup me souviens qu'au Burundi, ma destination précédente, est +257.... Je ne crois pas au destin mais parfois j'ai de sérieux doutes. Au premier moment de la connexion à l'Internet, avant d'écrire à la famille – oui mama..c'est passé comme ça :) - l'esprit ludique, curieux de la possible magie de la vie, regardez lequel pays est le code +259...Zanzibar........mmmmm.... fantastique île africaine, ne serait pas mal!
 
Alors, coïncidence ou non, le fait est que je suis au Mozambique. Et heureusse (ça n'est pas un hasard).

Panys portes II


Burundi, 04-12-2009
Com que sé que les meves aventures on fico la pota són les que més us diverteixen, no us privaré de riure una estona a costa meva.....;)
El tema dels panys de les portes té una segona part.....em va passar el mateix cap de setmana que el pany del cyber, el primer que passava a la capital i la veritat és que em feia vergonya explicar-lo....però bé, si és per arrancar-vos una rialla enmig d'un matí de feina atrafegada, m'empasso la vergonya....
La cosa és que aquell cap de setmana vaig estar allotjada a un hotelet d'unes monges al centre de la capital. A les 22h s'ha de guardar silenci estricte i sepulcral, fins i tot t'avisen al cartell on posa totes les normes que tinguis en compte que les portes també fan soroll.....i hauríeu de sentir les de Burundi! Són dignes d'una pel·lícula de terror! (bé, algun no ho compleix pel tema de roncar....) i jo com a bona nena a les 22h ja estava al llit ben calladeta....però vés que a mitja nit m'entren ganes d'anar al lavabo (amb la calor constant de la capital em passo el dia amb l'ampolla d'aigua a sobre) i resulta que l'habitació que m'ha tocat està al final d'un llarg passadís, al principi del qual hi ha el lavabo...Bé, després de repensar-m'ho, em llevo i frontal (llanterna que et col·loques al cap) en mà (el talls de llum a la capital són gairebé diaris, i sobretot de nit!) em m'aventuro pel llarg passadís de la forma més silenciosa que em sé moure....Un cop acabat, la cisterna sembla que em fa l'ullet i es comporta increïblement ben silenciosa i de cicle curt, surto i al tancar la porta em torno a quedar amb el pany a la mà.....se'm dibuixa un somriure silenciós, però no m'altero....és quelcom que ja conec i ben decidida intento tornar a posar el pany al seu lloc. La cosa sembla fàcil, (poseu imaginació que és difícil d'explicar) la “maneta” de la porta, que és el que tinc a la mà, fa fixada per un ferro més prim, l'estructura del pany, que s'introdueix a l'interior de la maneta. Total, que simplement haig de fer lliscar la maneta per a que encaixi amb aquest ferro.....amb la mala sort que no me n'he adonat que el ferro no és fixe, sinó que al posar la maneta es desplaça a l'altre cantó de la porta.....el resultat? La maneta cau a terra, fent el més escandalós sorroll (és de ferro és clar...) i jo perplexa per la meva poca habilitat m'esgarrifo per si apareix algú i em veu: amb el frontal al cap, pijama posat, maneta en mà i la porta tancada sense manera d'obrir-la.....
la cosa és que no sabia que coi fer, la porta estava tancada però no podia obrir-la, què en faig de la maneta?????....la solució en aquell moment, va ser deixar la maneta mig mal posada, i entornar-me'n ben ràpid cap a l'habitació.....Per sort, vaig pensar hi han dos lavabos....
Al matí següent vaig explicar a les monges què m'havia passat, em vaig disculpar com vaig poder, tot i que elles es van mostrar ben comprensives, no van fer cara d'estranyades....-però em pregunto fins a quin punt a algú li ha arribat a passar exactament el mateix....- i em van dir que cap problema que era fàcil d'arreglar...al pujar d'esmorzar em trobo un noi de manteniment intentant arreglar-ho....jo que passo pel costat com si res com aquell que no sap de què va el tema.....morta de vergonya per dins clar!
De petita, de ben petita, la serie que més m'agradava era una anglesa que es deia “N'hi ha que neixen estrellats”....-la coneixeu? Era el Frank....que sempre que estava en una situació com la meva, que passava tot sovint, cridava amb aquella veueta “Beeeeeeeeetty!!!!”-..........bé, vist el resultat, potser hauria d'haver mirat més capítols d'en McGyber.....;)
 

Heu dit corrupció?


Burundi, 12-11-2009


Estimada genteta meva....
un ocellet m'ha dit que alguns de vosaltres us imprimiu els meus mails d'anècdotes burundeses i us els llegiu i gaudiu al metro o tren....jajaja....la imatge que tot just m'ha vingut veient-vos riure amb les aventures i desventures d'una muzungu (blanca) a l'Àfrica a les 8 del matí al metro de Barcelona....m'ha arrancat un gran somriure. Feliç i encantada d'amenitzar-vos les avorrides estones de transport públic ;).........(tot i que si gasteu full almenys que sigui a doble cara, o fulls reutilitzats, i el mínim possible, i la tinta fluixeta...ok?;)

Potser molts us deveu pensar que tot m'ho prenc a broma i que no sóc conscient d'on sóc: Burundi, oblidat i diminut país de la regió africana dels Grans Llacs que encara està sortint dels estralls d'una guerra civil de més de 10 anys i on les disputes violentes amb fortes connotacions ètniques han marcat la seva història des de la independència al 62....i la veritat és que no, sóc molt conscient d'on sóc i en moltes coses que no entenc el primer que em dic a mi mateixa és “ep, Elena, estàs parlant amb algú que ha viscut una guerra, molts anys de pors, molts anys d'inseguretat (no només física, també alimentària, humana, ...), una persona que probablement ha tingut una educació amb moltes mancances, i amb una situació actual en que encara ningú parla d'una estabilitat política i/o social,només diuen que el país està en “calma aparent” per tant.....Elena, és quelcom que no coneixes i és ben difícil de posar-se a la seva pell....o sigui que cap prejudici, cap conclusió, només observa i ja arribaran les conclusions”. De veritat que és un pensament que m'acompanya cada dia i sóc molt prudent alhora de treure conclusions sobre les persones-actituds-comportaments que em trobo.

Us comento això perquè, ja arribaran els mails sobre política o seriosos o tristos o plens de dubtes i reflexions, però pel moment us explico la part més divertida del que em va passant, tot i que haig de reconèixer que a tot li intento treure la part graciosa o bona o mínimament positiva, és una actitud que surt de la meva voluntat des de ja fa uns anys i no es tracta pas de passotisme, sinó de posar un somriure d'entrada i intentar mantenir-lo encara que les coses es torcin.....(ho heu provat? Us ho recomano, tot acaba rutllant millor!)

I seguint aquesta teoria del somriure permanent, us en explicaré una que quasi bé me'l esborra......Bé, llegint que a casa teniu escàndols de corrupció amb l'alcalde de Santa Coloma i diverses històries que salten als diaris i simplement no ens estirem els cabells perquè malauradament ja hi estem avesats, avui us en explicaré una de corrupció africana, sí sí, tal com ho sentiu, sempre se n'han dit, algunes exagerades potser.....doncs bé, jo que com imagino, la majoria de vosaltres, de corrupció només coneixia el que explicaven els diaris, aquesta però l'he patit a la pròpia pell:

De dies dolents en aquestes sis setmanes a Burundi, per sort només puc dir que n'he tingut un, i també per sort la paciència i el bon humor no em van faltar, però la indignació i el cansament van fer que em sentís francament fastiguejada. Es tracta del meu visat. Per estar a Burundi cal treure un visat que no es gens barat (a principis d'any el van apujar de 40$ a 80$, sí sí, el doble directament! uns 65€ per mes.....una barbaritat per un país no turístic!....) La renovació màxima és de tres mesos. Bé, seguint religiosament les instruccions de l'ambaixada burundesa de París on hi vaig trucar al juliol, abans de marxar, al baixar de l'avió vaig tramitar el visat d'un mes sense problemes i després em van dir que podria tramitar el de tres mesos.
Em vaig aconsellar per tots els estrangers i burundesos que coneixien el tema i tot i que em van prevenir de que em carregués bé paciència, tothom havia obtingut el de tres mesos sense masses problemes per tant no veien perquè jo no podia obtindre'l....(val a dir que tots els europeus que conec el tràmit el fa un burundès que treballa amb ells, mai ho fan ells directament...) El tercer dilluns, una setmana abans de complir el visat del primer mes vaig anar a la “Pafe”, el departament d'immigració de la policia, situat a una transcorreguda avinguda de la capital. Aquell dia no em va poder acompanyar cap amic o amiga burundès, cosa que sempre intento, però jo anava molt segura de mi mateixa, “cap problema” em vaig dir....es tracta d'un edifici groc envellit, on només dues escales separen la porta principal de la vorera sorrenca i de l'asfalt ple de cotxes sovint embussats que dia sí i dia també toquen el clàxon sense cap connotació d'estrès o irritació (aviat parlaré dels transports....es mereix un mail d'unes quantes pàgines...). Entres i a només dos metres et trobes amb dues vitrines de fusta totalment envellides, plenes de restes de “celos” dels quals han penjat anuncis, papers varis, enganxines i demés, que com a resultat deixen uns vidres que si el “mr pronto” els veiés sortiria corrents..... entre les dues vitrines una porta on s'endevina una paper que posa “prohibit entrar a tota persona forana a la Pafe”. Cap altre indicació, busco i rebusco algun cartell que em digui que estic al departament d'immigració d'un país....no sé, t'imagines que un departament així es prou important com per tenir un cartell amb cara i ulls....res....buscant-lo em crida l'atenció una enganxina no massa gran però colorida on hi ha un dibuix d'una “calavera” típica dels vaixells de pirates i on posa “DANGER! CORRUPTION KILLS” (PERILL! La corrupció mata) ....em deixa una mica perplexa...no entenc ben bé si es una ironia o realment un avis “para navegantes no experimentados”....total, que a una de les vitrines veig que hi ha un home que acosta el cap per un forat força petit per parlar amb la persona que hi ha darrera la vitrina, i observo que a l'altre vitrina també hi ha algú darrera, m'hi acosto i educadament demano si estic al lloc correcte per tramitar el visat, un policia que té un semblant amable em diu que sí, em demana el passaport, se'l mira i després em dóna dos formularis a omplir i em diu que els hi torni emplenats, amb la foto i una fotocòpia del visat actual. Els omplo, em pregunten pel nom dels pares, per la direcció a Catalunya, per si estic casada,....bé una serie de coses que mai entendré perquè necessiten saber, jo les contesto totes, una darrera l'altre, la foto, que expliciten que no pot anar grapada sinó enganxada, jo que inexplicablement a la maleta hi vaig posar un tub de pega (no em pregunteu ben bé perquè....)...en 20 minuts ho tinc solucionat, fotocòpia inclosa al estimat cyber que tots coneixeu del pom de porta que em vaig endur....Hi torno tota contenta i el mateix home que semblava amable, ara voreu que res de res, s'ho mira i em diu què quin és el motiu de la meva estada a Burundi, i li contesto el mateix que he escrit, turisme. (us haig d'explicar l'antecedent que tot i que la meva estada aquí està avalada per La Bretxa, entitat catalana amb qui he vingut i en tinc un certificat per ensenyar en qualsevol situació requerida excepte a la Pafe, el director d'una associació de voluntaris francesos que em va aconsellar molt bé amb aspectes legals al arribar, em va dir que sobretot sobretot no mencionés que feia un voluntariat al tramitar el visat ja que sinó es consideraria que estava treballant i el visat hauria de ser de treball i la cosa va per llarg i et demanen mil papers....total, que havia de dir que estic de turista i prou....). Així ho vaig fer, li vaig dir a l'home que estava coneixent el país, i ell que em mira i em diu que no, que això no s'ho creu, “turisme tres mesos?”....i jo que mantinc la serenor i li dic que no es un turisme de fer 4 fotos als monuments sinó que tinc amics aquí i estic coneixent la feina que fan les seves ONGs, és un turisme de llarga durada per conèixer bé el país, i ell que diu que no, que no s'ho creu, i jo que li dic ben serena i educada que no entenc perquè no s'ho creu, que en conec uns quants com jo i simplement el que fem es estar un temps al país perquè volem conèixer la realitat burundesa a fons....(en aquests moments ja tinc tot el cap a l'altre banda del petit orifici de la vitrina perquè ell, amb un posat bastant mal educat, no es digna ni a pujar el to de veu ni a inclinar-se mínimament de la cadira...) i sense més temps, em fa un garabot al formulari dient-me que la sol·licitud me la fa per dos mesos no per tres. I tot seguit em fa un gest amb la mà per a que tregui el meu cap i deixi torn al següent....jo que li tiro una mirada desafinat de mala llet li pregunto ben tranquil·la sense moure ni un pèl, quan estarà llesta la meva sol·licitud, em diu que divendres abans del migdia (les 12h). Surto amb la mateixa cara de mala llet i penso dins meu que simplement m'he topat amb el primer burundès que ha estat mal educat amb mi, surto al carrer, em relaxo i em dic que tot anirà bé....

Al cap de cinc dies, divendres, torno a la capital (tinc dues hores de camí en un atapeït bus...) i aquest cop m'asseguro de que un amic burundès, que és ben espavilat, em pot acompanyar, i amés tenim un contacte a dins que ens facilitarà les coses. A les 10h ja som a la Pafe, i tinc la prudència d'observar que a la vitrina de l'altre dia hi ha el mateix individu mal educat, i per això em dirigeixo a l'altre cantó, que curiosament té cua mentre el mal educat no té ningú....però comença una llarga espera on l'únic que en treiem és “un moment, heu d'esperar que el comissari signi el visat “. Així durant dues hores, i el suposat contacte que tenim, aconsegueix entrar dins i demanar per el meu expedient però al sortir em diu que no hi pot fer res, que cal avisar-lo abans de tramitar la sol·licitud, en aquests moments ja està tramitada i i ell ja no hi pot fer res.....a més vaig veient com els demés passaports van sortint,tot i que en compta gotes, del suposat despatx del comissari, i la gent se'n va anant amb el visat i sense indicis de que la cosa no ha anat bé. Val a dir que jo era la única blanca-europea allà, tots els demés o eren africans, xinesos o àrabs...amb la impressió que eren mig residents....Era un divendres calorós, i mentre esperem em vaig topant visualment amb l'enganxina de “corruption kills”....i li començo a donar voltes, però pel moment segueixo tranquil·la fins que a les 12:15h veig que comencen a plegar (a les 12:30h es dina) i el meu amic que demana que passa amb el nostre passaport i li diuen que tornem a les 14h després de dinar....em sembla increïble.....tot i que em ve al cap el blog de l'Anna que explicava els interminables tràmits que a Etiòpia ha patit per aconseguir el seu visat de treball... començo a pensar que tot el que m'han explicat d'increïble de l'administració africana també m'està passant a mi.....



A les 13:55h estem a la porta, obren al cap de 15 minuts i em trobo amb els mateixos personatges però sense uniforme, vestits amb el xandall...(el meu amic m'explica que el divendres a la tarda és un mal moment per fer tràmits perquè tothom està pendent del cap de setmana....) i al demanar si està el meu visat ja fet mira a una espècie de llibre de registre i em diuen que encara no, mentre el policia mira veig que al costat del meu nom i nacionalitat i posa “1 mes”......i li dic que perquè posa un mes si la sol·licitud era de dos, tanca el llibre i em diu que haig d'esperar.......és aquí quan començo a veureu-ho tot negre....esperem una hora i escaig més i el comissari que no signa el meu visat....jo estic ja molt cansada, psicològicament sobretot, i ja li dic al meu amic que l'únic a que aspiro en aquell moment és a sortir per la porta amb el meu passaport, sense el visat, només aspiro a recuperar el meu passaport....són d'aquells moments on et sents gairebé vençut i estàs en un estat anímic diguéssim que neutre, aflora un somriure de cansament i desànim dins teu i només aspires al mínim dels mínims...A les 17h tancaven i quan falten 45minuts ja una mica tensos tots dos, comencem a assaltar a tots els personatges que no paren d'entrar i sortir per la porta central demanant què passa amb el visat de l'espanyola.....el meu amic es fa realment pesat i insistent amb un d'ells que finalment és la persona que surt amb el meu passaport i ell mateix em tramita el pagament. Crec que va ser l'únic que va tenir una mica d'enteniment per veure que la meva cara explicava clarament que jo estava a punt d'entrar en un estat de màxima mala llet.... Resultat: surto amb el visat d'un mes a la mà, cosa que significa que he de passar pel mateix tràmit al cap de tres setmanes.... Parlant i explicant l'experiència amb el frare director, els francesos i altres burundesos, molts em diuen que és culpa de la “corrupció” però jo els hi dic que m'estranya, que no ho veig tant clar....el meu amic espavilat que té uns quants contactes, durant les següents setmanes aconsegueix a través d'amics i recomanats, contactar amb el germà del senyor comissari. Jo li dic que molt bé, però veient per on
van els tiros, li dic “quan em costarà això?” i em diu que només compartir una cervesa amb el germà, el meu amic és de total confiança, per tant me'n refio i li dic que no tinc més remei que seguir amb aquest procedir corrupte.... El dia acordat per trobar-nos amb el germà del comissari és divendres al matí, jo que ja tremolo pensant en el passat divendres i els xandalls...., el recollim a tres carrers de la Pafe i hi anem junts, entrem per la porta principal, em trobo amb el policia mal educat del primer dia que em saluda amb un somriure i de forma ben amable, arribem ala porta del despatx del comissari on hi ha enganxada ben a la vista una altre enganxina de “corruption kills”....en aquells instants sento com el surrealisme i la indignació són les úniques “substàncies” que corren per les meves venes....però m'omplo de sang freda i no em tremola ni una pestanya. Entrem, el comissari té una visita que interromp per saludar-me, em diu “bon dia” en francès i jo que li responc el mateix en Kirundi “Gakeye”,i em diu “què tal?” i jo insisteixo en kirundi “mishaua” i encara em diu en francès “ah! Tu parles el kirundi” i jo tota xulesca i simpàtica (hipòcrita evidentment) que li dic “buke buke” (“mica en mica”....)....i aleshores l'home espeta tot content “però llavors, tu ets ja burundesa! No fa falta cap visat per tu!” i tots riem mentre jo per dins els estic maleint per la hipocresia que m'estan fent treure de dins meu que em repugna les entranyes.... Tot seguit els hi diu al matrimoni que tenia assegut que surtin i ens fa seure, a mi i al que m'acompanya. Em dóna el formulari per omplir-lo i em pregunta de quants mesos necessito el visat....jo que dubto si dir que necessito cinc mesos, ja que sembla que tot se'm pot concedir en aquell moment....però en demano només tres perquè en dólars només en portava per pagar-ne tres,i començo a omplir el nom de la mare, del pare....etc, mentre que envia el passaport a posar el visat. Es mostra cordial i ben amable amb mi, em diu que la foto no fa falta, ni la fotocòpia, em fa broma dient que com pot ser que no estigui casada algú com jo.....en 5 minuts tinc el formulari ple, i el visat de tres mesos a les mans. Surto per la mateixa porta principal i tothom em diu adéu de forma ben educada. La suposada cervesa que havia de pagar al final queda en 30000FBu (uns 17€), dues terceres parts pel comissari i una pel germà.....els hi donem de forma no massa dissimulada davant mateix de la Pafe.....


El "colmo" arriba quan després de dinar, i de veritat que és totalment cert, compro el diari i el primer titular de portada és “Corrupció: El govern burundès sempre ha fomentat les iniciatives per lluitar contra aquesta plaga”.....em quedo amb cara d'incredulitat total ......és d'aquells moments on et comences a girar mirant pel teu voltant perquè tens la sensació que algú t'està gravant amb una càmera oculta perquè t'estan gastant una broma pesada, molt pesada.....et sents com a mínim estúpid....

No sé que en pensareu, no sé si estareu escandalitzats o ho trobareu normal pel país on estic....jo mentre m'anava passant em semblava increïble tot plegat i sobretot que m'estigué s passant a mi, sempre passa quan vivim les coses a pròpia pell....però al cap de molts dies i mirant-m'ho tot amb tranquil·litat, i escoltant els consells de la gent que porta més temps aquí, no tinc més remei que acceptar-ho, acceptar que no tenia cap altre solució que passar pel tràmit corrupte, convertir-me jo en còmplice de la corrupció i fer les coses “a la burundesa” que em diuen....quan ho explico i em veuen esbravada d'indignació tothom em tranquil·litza dient-me que “és així, i no cal que li donis voltes”....el resultat és que ara mateix tinc un visat fins al 19 de febrer, havent invertit 15 minuts i 17 euros de més....



La campanya electoral per les eleccions del juliol 2010 ja fa temps que ha començat i pel que m'han dit són els mateixos funcionaris (que es converteixen automàticament en militants del partit que governi) els que han de finançar la campanya electoral. Encara no he pogut esbrinar quin és el sou d'un funcionari, però sabent que els vigilants del centre on visc cobren 15.000FBu o la persona encarregada de la biblioteca -8h al dia, 5 dies a la setmana- té un sou de 40.000FBu, no m'estranya gens que la contribució extra electoral que els funcionaris han de pagar no surti dels seus sous sinó dels blancs com jo que ens poden posar fàcilment problemes per treure'ns 17 euros que per nosaltres finalment no són cap dineral.....


No vull ni pensar què passarà al febrer quan les eleccions estiguin més aprop....

bé, ja veieu, l'adaptació a un país com Burundi no només passa per aguantar reunions de 5 hores, quedar-se amb els poms de les portes a la mà, o acostumar-se als claxons permanents sota un sol que crema.....;) tot i això, no us espanteu, segueixo estant molt bé i aquesta qüestió del visat només m'ha donat algunes hores de mal de cap, però no m'ha tret la son cap nit....;)

una gran abraçada! I bona lectura! (aquest cop m'ha sortit realment llarg....però és que necessitava explicar-vos-ho bé, amb pèls i senyals....)